Escarré o l'honor de la terra
El pròxim 14 de novembre, encara emocionats, recordarem que fa 50 anys el pare Aureli M. Escarré, abat de Montserrat, va fer unes declaracions al diari Le Monde, de París, en les quals desemmascarava l'hipòcrita comportament de l'Estat franquista, oficialment catòlic, denunciant el govern del general de “no obeir els principis bàsics del cristianisme”. Com a prova, detallava una sèrie de mals socials vigents en aquells moments, entre els quals, el de mantenir el clima de la Guerra Civil. A la vegada, responia al ministre Fraga –que havia llançat l'eslògan de “venticinco años de paz” per commemorar el 25 aniversari del Movimiento– amb una resposta contundent: “No són 25 anys de pau, sinó de victòria”, referint-se, naturalment, a la continuïtat de la repressió a Catalunya.
Del Pare Abat Escarré, malgrat tot, se n'han dit coses molt negatives. Algunes d'elles, cruels i gratuïtes. Sempre presentades en forma d'una vida que, espiritualment, no es corresponia a les accions visibles i comprovables. Segons els crítics, les seves intencions eren maquiavèl·liques i, en el fons, el que buscava era la seva pròpia complaença. La majoria d'aquestes crítiques, d'altra banda vagues i inconcretes, provenen del mateix monestir, concretament d'alguns dels seus monjos. Això sembla que passa en molts monestirs, com passa en moltes famílies, en què les relacions de convivència es confonen amb les de competència.
Personalment, jo havia tractat un temps el pare abat, quan vaig participar en una iniciativa que ell havia promogut, que es va anomenar CC, de la qual parlaré tot seguit. Hi vaig mantenir una certa proximitat, amb tot limitada, i vaig poder captar, això sí, una certa sensualitat, una certa tendència al luxe i a les formes pròpies de l'alta clerecia del Renaixement, encara que sense vanitat. Era una persona pròxima, somrient, oberta. M'havien dit que, de tant en tant, tenia símptomes suposadament depressius que feien que s'aïllés a la seva cel·la per uns dies sense voler rebre ningú. En qualsevol cas, el seu reclam de silenci es pot interpretar de moltes maneres, fins i tot com una teràpia.
Al meu entendre, però, el que té interès no és assenyalar la singularitat d'aquest home com a monjo –cosa que, en definitiva, no importa–, sinó destacar el seu coratge i la seva fidelitat –insòlits– a la voluntat de democratitzar el país, on esdevingué pràcticament l'única veu clerical i pública que va atacar sense circumloquis eclesiàstics els mals de la dictadura. Això és el que va veure el poble i va fer que la seva figura es convertís en el símbol d'una part del país i, sobretot, de l'Església catalana, representada durant anys de repressió i venjança per una majoria de l'episcopat venuda, morta de por i clarament franquista.
Des de l'inici del seu govern al monestir, l'abat Escarré havia donat mostres del seu tarannà innovador, a la recerca de la llibertat. Aviat va enviar uns quants dels seus millors monjos a estudiar a l'estranger, precisament per alliberar-los amb l'estudi dels aires enrarits que s'arrossegaven al monestir, castigat per vells costums i pel trasbals de la guerra. Va impulsar també, en la mateixa direcció, revistes de pensament. Solament els homes que estimen la llibertat obren noves portes.
El CC va ser una d'aquestes múltiples iniciatives que va tirar endavant i la que conec més bé. El pare abat va reunir una sèrie de joves dirigents seglars masculins de les entitats o moviments apostòlics de l'Església i els va exposar un missatge, amb paraules de sant Agustí, que aparionava la “ciutat de Déu” amb la “ciutat del homes”. Que ens venia a dir que dedicar-se a la militància catòlica era una cosa positiva però que havíem de tenir en compte que la “ciutat del homes”, Catalunya, es trobava en gran perill. Jo no vaig ser convocat en la primera reunió, però el missatge em va arribar molt aviat i un any després vaig formar part del grup que va estructurar i consolidar una acció coherent, un moviment escola que va treballar per tot Catalunya repicant el tambor amb què proclamàvem, silenciosament, que el catalanisme no havia sucumbit. D'aquest grup van sortir una sèrie d'homes que han militat en la política democràtica.
És veritat que en un primer moment del seu recorregut, el pare abat va ser amic de Franco. Cal haver viscut l'experiència de la Guerra Civil per comprendre que aquesta actitud va ser general exceptuant unes poques famílies de tradició profundament catalanista i polititzada. Però els que vam anar comprenent la maldat del règim a mesura que passava el temps, no vam haver d'encarar-nos personalment amb l'amic totpoderós i donar-li una bufetada a la cara, com va fer l'abat Aureli Escarré. Només podia escenificar el seu trencament de la manera com ho va fer si no volia callar com tants callaven o limitar-se a fer homilies subtils per ser interpretades de manera discrecional. Tothom sap el preu que es paga per enfrontar-se al poder. Ell mateix ens ho va dir dies abans d'aquell esdeveniment: “Avui, enfrontar-se a un estat modern resulta quasi impossible.”
L'any 1942, havia entronitzat la Mare de Déu de Montserrat, fet que va esdevenir, per als joves especialment, el primer acte d'afirmació nacional. L'abat Escarré va treure sempre pit per recuperar el país. Personalment, ho va pagar car. Va perdre l'abadia, el poder, el luxe, la terra, la casa, la seva influència política i els seus amics, reduït a l'exili. Tot menys l'honor i l'agraïment que seguim professant-li tants catalans. L'esperança que encara impulsa a seguir el record del seu somriure, en temps de còlera.
