Opinió

“Porompompero”

Manolo Escobar, el cantant i actor mort la setmana passada, va ser la icona d'un espanyolisme patrioticomusical que va influir diverses generacions la segona meitat del segle XX. Ens hauríem de preguntar per què un home nascut a Andalusia però establert a Catalunya des dels quinze anys i fins a la seixantena, va centrar tant en l'explotació cantada de la marca España el fil roig del seu èxit mediàtic i comercial. Escobar, sota una pretesa nostàlgia andalusa, va endossar, per la via folklòrica, altíssimes dosis d'afirmació nacional espanyola. Òbviament, Escobar no era un agent polític, sinó, simplement, un activista sorgit de la societat civil durant la llarga època que va abastar l'abans i el després de la transició entre l'Espanya vella i l'Espanya nova.

Escobar va funcionar, en el seu àmbit, com una eina cohesionadora perfecta, i l'emblemàtic lema “Y viva España” va conquerir –i encara s'hi imposa– des de la graderia del Bernabéu fins a les instal·lacions turístiques de la Costa Brava.
I a mi em sembla que,
ens agradi o no, la tornada que acaba amb “La
vida tiene otro sabor / y España es la mejor
” és més coneguda que l'ordre de la segona i la tercera estrofa de l'himne Els segadors.

Certament, les lletres de les cançons que va popularitzar Escobar van plenes, obsessivament, d'esments directes a la paraula “España” i de referències propagandísticoemocionals al conjunt del territori i la gent en tant que univers mental de felicitat ideal. Vegem, per exemple, els fragments de diverses cançons: “Tú no sabes lo que te quiero, / España del alma mía”, “España, sin ti me muero. / España, sol y lucero”, “Viva la España que con su coraje / vence al invasor”, “La de la alegre guitarra, / la del clavel español”, “Su cuna fue España, / su padre un cristiano, / su madre una reina”, “Llevo a España tan adentro de mi alma, / que, si puedo, he de morirme / por los caminos de España.”, “Porque los hombres de España / somos así de galantes”, “El beso, el beso, el beso en España”. I així fins a l'infinit.

La millor història contada en una cançó d'Escobar, sens dubte, és la que comença: “Voy a contarles a ustedes / lo que a mí me ha sucedío. / Fue la emoción más profunda / que en mi vida yo he sentío. / Fue en Nueva York, una nochebuena, / que yo preparé una cena / pa invitar a mis paisanos. / En la reunión, toda de españoles, / entre palmas, vino y oles, / por España se brindó.”. Després d'algunes havaneres, és del millor que hi ha.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.