Quatre gats i prou?

“El PSC aban­dona el bloc cata­la­nista i s'ali­nea amb PP i Ciu­ta­dans”, vet aquí la notícia. La rea­li­tat: no hi ha con­sens cata­la­nista sobre la con­veniència de dur al Congrés dels Dipu­tats la pro­posta de dele­gació a la Gene­ra­li­tat de la com­petència esta­tal sobre con­sul­tes, almenys men­tre no hagi avançat l'apro­xi­mació entre els dos governs. El PSC con­si­dera que aquesta pre­ci­pi­tació forma part de l'estratègia inde­pen­den­tista de cre­mar eta­pes amb fra­cas­sos que retro­a­li­men­tin l'inde­pen­den­tisme. Té raó, però només en part, no en va l'anada a Madrid es fa indes­tri­a­ble, per a la ciu­ta­da­nia, de l'exigència de lega­li­tat i de pacte esta­tal rei­te­rats pel PSC. És per això que aquesta actu­ació li està resul­tant una enorme der­rota tàctica, situ­ant-lo com a para­do­xal cul­pa­ble del fracàs d'una ope­ració pro­gra­mada per fra­cas­sar.

Com pot ser que la direcció del PSC sigui tan mal­des­tra? Com pot, a aques­tes altu­res, limi­tar-se a dir no, sense opo­sar-hi una pro­posta alter­na­tiva i en posi­tiu, dis­po­sant-se a ser el dolent de la pel·lícula? Els “crítics” del PSC li ofe­rien una sor­tida: amb l'opo­sició a pre­ci­pi­tar un no del Congrés dels Dipu­tats (dar­rere del qual es pogues­sin atrin­xe­rar la supèrbia d'Aznar i la man­dra de Rajoy), pro­moure que el tema es dugués a la comissió Estat-Gene­ra­li­tat, que és, en defi­ni­tiva, el marc ins­tituït de la relació entre governs. La direcció del PSC, però, va refu­sar-ho de pla. Per què? És pot­ser que la seva posició res­pon a algun trumfo secret, que ha d'emer­gir sob­ta­da­ment, com el conill del bar­ret, i que ha de repor­tar grans bene­fi­cis a Cata­lu­nya? O és quel­com molt menys meri­tori, que expli­ca­ria la rara ovació rebuda a Madrid per Pere Navarro?

En qual­se­vol cas, el gir del PSC sem­bla més estratègic que no pas tàctic. Si fos així, seria espe­ci­al­ment greu i sense pre­ce­dents. Equi­val­dria a un gir res­pecte de la pròpia natu­ra­lesa del PSC: la seva recu­pe­ració no es xifra­ria en el con­junt de l'espai soci­a­lista, avui a la diàspora, sinó tan sols en una de les seves diver­ses fran­ges, la que és sus­cep­ti­ble de res­pon­dre a una futura represa del PSOE. Així, el PSC esta­ria renun­ci­ant a la seva raó de ser: reu­nir tots els soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya. Res a veure amb la coa­lició Soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya, que, gua­nya­dora de les elec­ci­ons de 1977, va fer inex­cu­sa­ble el retorn de la Gene­ra­li­tat exi­li­ada i del seu pre­si­dent. Res a veure amb el par­tit que s'enor­gu­llia de ser, en la seva com­po­sició interna i elec­to­ral, el fidel reflex de la Cata­lu­nya popu­lar, en la seva diver­si­tat, i que va eri­gir-se en garan­tia de la uni­tat civil del nos­tre poble. Res a veure amb l'opció que va encapçalar la gran trans­for­mació de les ciu­tats i viles de Cata­lu­nya, cul­mi­nada amb el Jocs Olímpics de 1992. Res a veure amb el par­tit que va acce­dir a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, encapçalant el govern d'Entesa.

Seríem davant d'una renúncia que molts no podríem supor­tar: la renúncia a la pròpia iden­ti­tat del soci­a­lisme català, a la seva tra­jectòria. Amb quin dret es pro­dui­ria? Amb el dret ema­nat d'una votació orgànica, en un PSC camí d'esde­ve­nir resi­dual? D'una votació que fa abs­tracció de l'ample i divers espai soci­a­lista? I és que qua­tre gats mal­ca­rats poden gene­rar una majo­ria abso­luta de tres gats, men­tre la inter­mi­na­ble mul­ti­tud dels seus vells amics i col·legues mio­len dis­per­sos per car­re­rons i teu­la­des, dece­buts o expul­sats. El PSC va sor­gir de la difícil i labo­ri­osa uni­tat de tots els soci­a­lis­tes de Cata­lu­nya i va ser un par­tit plu­ral, basat en la cons­trucció per­ma­nent del con­sens entre totes les seves parts. Hi havia prou coratge i gene­ro­si­tat. Aquest va ser el secret de la seva llarga i fecunda existència. L'actual direcció hi ha renun­ciat defi­ni­ti­va­ment? Si fos així, cal­dria con­ve­nir que ha renun­ciat al PSC.