No hi haurà Nadal

“Escolta, tu faràs el paper de Clàudia Pròcula.” Pregunta: “Qui era Clàudia Pròcula?” Resposta: “Clàudia Pròcula era l'esposa de Ponç Pilat.” Nova pregunta: “Qui era Ponç Pilat?”

L'espectacle anava de la passió de Jesús. Es podia entendre que l'actriu no conegués qui era l'esposa de Ponç Pilat, però tampoc havia sentit parlar del procurador de Roma que va condemnar Jesús a la creu! Encara va ser pitjor el concepte d'una altra actriu que representava Maria Magdalena. Tampoc n'havia sentit a parlar! La prostituta penedida que narra la Bíblia, que va fer costat a Maria al Calvari, tampoc la hi havien presentada. Li vàrem explicar que era el paper d'una dona afligida al peu de la creu: “Tu no has sentit mai l'expressió plorar com una magdalena?” “Sí, moltes vegades.” “I què t'ha suggerit?” Resposta exemplar: “Home, quan suques una magdalena al bol de la llet i l'aixeques, tota la llet regalima. D'aquí surt això de plora com una magdalena.”

En un mes serem a Nadal. A la ciutat, han començat a col·locar les asèptiques lluminàries laiques que no suggereixen res. L'arbre de Nadal de la plaça Catalunya és un prodigi d'imaginació en decoració estrambòtica, no assimilable a cap signe religiós. Aviat ja no celebrarem el Nadal. Seran, senzillament, les festes de Cap d'Any. Tota la simbologia religiosa fa nosa als qui manen. Dos mil anys de cultura cristiana es volen oblidar en quatre dies. La qüestió de la fe és patrimoni particular de cada persona, però la cultura i la tradició atresorada en tants segles no s'hauria d'esborrar del coneixement de noves generacions.

En una sessió dels Pastorets, un espectador juvenil, tot observant la fatxenderia del dimoni gros, no acaba de situar el personatge. Al final, li pregunta al seu pare: “Pare, aquest Llucifer és una mena de superman?” Ja es poden escarrassar els dimonis a sembrar el pànic, si els minyons d'avui ni tan sols n'han sentit a parlar!

Una nena se sis anys que s'ha educat totalment en la cultura laica és convidada per la seva àvia a acompanyar-la a missa, un diumenge. La neta, contenta d'anar-hi, li dóna la mà i després s'asseu al banc atenta a tot el que s'esdevé a l'altar. En contemplar com l'oficiant obre els braços, com evoluciona, com aixeca el calze, no entén què està fent i pregunta: “Àvia, aquest senyor és un mag que fa jocs de mans?” Arriba l'hora de la comunió. L'àvia li demana que romangui asseguda, metre ella s'acosta a l'altar per rebre la comunió. La nena obeeix i va seguint amb la mirada el pas de l'àvia mentre va i ve de l'altar. En arribar al lloc li pregunta: “Àvia, què t'han donat?” “M'han donat una hòstia.” Irada, replica la nena: “Una hòstia? I no t'hi has tornat?”

Ho estan aconseguint.