L'invisible Laureà Dalmau

L'actor Juan Diego Botto ha pre­sen­tat al Tea­tre Lliure un monòleg sobre l'experiència vis­cuda quan va arri­bar aquí amb la seva mare fugint de la dic­ta­dura argen­tina: la sen­sació d'invi­si­bi­li­tat que expe­ri­menta un exi­liat en una terra des­co­ne­guda, per­dut en l'ano­ni­mat enmig d'un món indi­fe­rent o hos­til.

No va pas ser aquest el cas del metge, escrip­tor i polític Laureà Dal­mau (Agu­llana 1886-Girona 1969). Ell es va fer per­fec­ta­ment visi­ble en el poblet de les Illes, al Valles­pir, “qua­tre cases al vol­tant d'un vell plàtan”, situat arran de la línia fron­te­rera, quasi a tocar el terme de la seva Agu­llana natal. Allà va viure des­ter­rat però com un més dels vila­tans, sot­me­sos a les pre­ca­ri­e­tats i als perills de la França ocu­pada pels ale­manys. De tot això en va donar tes­ti­moni en una fabu­losa “novel·la anecdòtica” que incom­pren­si­ble­ment ha tar­dat 63 anys (!) a veure la llum: De Morellà a les Illes (Cur­bet Edi­ci­ons, 2013).

Laureà Dal­mau, doncs, no es va sen­tir invi­si­ble durant els anys d'exili, però sí que ho va ser, para­do­xal­ment, quan va poder tor­nar a casa, el 1948. Aquell metge de família, nar­ra­dor, dra­ma­turg i poeta, dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya per Esquerra Repu­bli­cana i ponent de l'Esta­tut de Núria, un cop ins­tal·lat altra vegada a la seva casa de Girona, va viure vint anys en la més abso­luta invi­si­bi­li­tat. Va tor­nar a exer­cir modes­ta­ment la medi­cina, però no va poder recu­pe­rar cap acti­vi­tat pública, ni en el ter­reny de la lite­ra­tura ni en el de l'actu­ació cívica. Va ser víctima dels molts silen­cis i d'algu­nes gira­des d'esquena, i va comp­tar només amb la com­pa­nyia de dos amics fidels: Miquel de Palol, reclòs com ell a casa, i Josep Thar­rats, resi­dent a Bar­ce­lona, amb el qual va man­te­nir una amarga cor­res­pondència, plena de lamen­ta­ci­ons i de nostàlgies. Se sen­tia “pobre i des­val­gut de tots els ide­als” i, tan­ma­teix, no va per­dre mai l'espe­rança. “Encara penso –deia– que aquest ideal de Cata­lu­nya, mal­grat els homes i les cir­cumstàncies, viurà real­ment un altre dia, perquè en si mateix porta la vita­li­tat de les coses inex­tin­gi­bles.” L'invi­si­ble Laureà Dal­mau va morir als 93 anys, tal com havia vol­gut, “cre­ient en la Resur­recció de la Carn i en la de Cata­lu­nya”.