En el procés sobiranista que Catalunya ha emprès des de fa un parell d'anys hi ha dipositades moltes esperances. Molt abans de tenir sobre la taula una pregunta referendària i una data per oferir a l'electorat, el procés d'independència ja aixecava entre la nostra població un engrescament gairebé impossible de trobar a qualsevol altra democràcia.

És molt difícil que en les democràcies d'opinió i en els països econòmicament solvents l'electorat s'impliqui tan activament en política; per sort, en democràcia la política es limita a la gestió d'alguns assumptes importants de la vida en comú, però no d'una transformació total de la realitat. L'activisme democràtic sol ser més humil, tan enraonat i concret que sol deixar poc espai a l'èpica. Però un procés d'independència, quan a l'altra banda de la taula s'hi té el govern espanyol amb la seva nul·la capacitat d'entendre, demana un talent molt marcat per a l'oportunitat i la finor i una bona gestió tant del calendari com de la capacitat d'establir grans acords entre els partidaris del projecte.

La pregunta doble que s'hauria d'oferir el pròxim 9 de novembre del 2014 a l'electorat català prové d'un gran acord entre les nostres forces polítiques sobiranistes. S'ha estat capaç de fer un ‘equip de rivals', per usar l'expressió que la historiadora Doris K. Goodwin va aplicar al geni polític d'Abraham Lincoln. En els moments decisius, Lincoln va saber posar els seus antics opositors al servei d'una causa comuna –l'abolició de l'esclavatge–, fent-los membres del seu propi gabinet de govern. Aquesta mancança de projecte comú és allò que porta la classe política espanyolista al descrèdit total, tant de cara a l'electorat –que ja no se la mira amb confiança– com de cara a la formulació d'un nou projecte per al territori espanyol. Espanya podria ara mateix aprendre de Catalunya: oblidar diferències i obrir la mà per a un ‘equip de rivals' que formulessin un nou marc de convivència.

Allò que potser distingeix d'una manera més accentuada Catalunya d'Espanya és la manca total de cultura política liberal i plural, i d'aquí el fracàs de l'estat de les autonomies, i el fracàs més accentuat encara a l'hora d'intentar superar-lo amb un nou Estatut o amb una provatura més o menys federal. El problema del centralisme espanyolista ja no és només la seva herència franquista, sinó la incapacitat de plantejar-se com un vertader projecte de modernitat. El problema de la llei Wert, per exemple, no és la seva inviabilitat, sinó que aquesta respon a una mentalitat que qualsevol polític d'una tradició vertaderament democràtica s'hauria fet enrere a l'hora de formular-la. Wert és un símptoma més d'una malaltia profundíssima: la manca de tradició democràtica, la incapacitat de cedir, explicar, dialogar, entendre i gestionar una realitat liberal. En un moment de crisi tan visible, el PP, amb les seves lleis i el seu estil, polaritza la societat.

Allò que ha fet Espanya un projecte polític insolvent ha estat la seva classe política i la seva incapacitat d'entendre la diversitat, que es traduïa en un estat federal que continuen i continuaran refusant fins al moment en què la seva Espanya quedi totalment irreconeixible. Llavors, enfront del trauma, o bé tornen a l'autoritarisme o bé desperten del seu somni dogmàtic. Serà llavors quan Catalunya haurà de fer la vertadera elecció. De moment, l'Estat se sent fort, pot tancar-se en banda i sentir encara que té totes les cartes per guanyar. “A veure qui és que té més vertigen”, ha afirmat Rajoy davant de l'escomesa. El 2014 serà l'any del mareig.