El deure de decidir

Després d'allò que en diuen “una dilatada carrera política”, carregada de bombo, Esperanza Aguirre va anunciar el 29 de desembre del 2012 que renunciava al càrrec de presidenta de la comunitat de Madrid i que dimitia com a diputada de l'assemblea regional. Aguirre, desencaixada, va adduir per prendre aquesta decisió que ho feia impulsada per “una malaltia greu” que havia patit i per “una sèrie de fets recents”. Quan es parla de malalties greus fins i tot Espanya és civilitzada i ningú va gosar gratar en la ferida. Però, en realitat, l'espantada només va ser de càrrec autonòmic. Esperanza Aguirre continua, més erta que un jonc, presidint el PP de Madrid i ha tornat a la seva antiga feina d'assessora de la Secretaria d'Estat de Turisme. I parla més que mai i fa més política que abans. I n'hi ha que continuen alertant que ella i Pedro Jota Ramírez volen destronar Mariano Rajoy i manar Espanya. En aquesta línia ascendent, ahir la senyora Aguirre va exigir al president Artur Mas que canviï de rumb després que “li hagin donat suport assassins i terroristes”. Li dóna suport, per a l'expresidenta, el col·lectiu d'expresos d'ETA que diumenge van reclamar a Durango “el dret a decidir” per a Euskadi. Tant de suport com li donen a Esperanza Aguirre tots els assassins i terroristes que al llarg de la història han defensat la unitat d'Espanya. En tot cas, potser Aguirre té raó. Cal canviar de divisa. Ja no s'ha d'implorar el dret a decidir sinó que cal fer efectiu el deure de fer-ho.