El concepte unitat té molts adeptes a Catalunya, i no és estrany; els passos endavant que hem fet com a nació –des de la immersió lingüística fins al retorn dels papers de Salamanca– els hem fet perquè anàvem a l'una.

Acceptant, doncs, la unitat com a valor global, deixeu-me dir que la unitat dels partits, en si, no serveix per a res si no hi ha al darrere una unitat de programes i una unitat d'acció. Aquells que defensen que CiU i ERC s'haurien de presentar junts a les properes eleccions europees i això sol ja seria una mostra d'unitat a les portes del 9-N, obliden que aquesta unitat de sigles caducaria l'endemà mateix de les eleccions: un cop a Europa CDC entraria al grup liberal, UDC al grup popular i Esquerra a l'Aliança Lliure Europea. On quedaria, llavors, la unitat exhibida en campanya?

Més que no pas la unitat de sigles, doncs, és important que hi hagi unitat d'acció a les institucions, com la que van aconseguir travar els eurodiputats Ramon Tremosa de CDC, Raül Romeva d'ICV i Oriol Junqueras d'ERC, que, malgrat haver-se presentat en tres candidatures diferents, un cop a Europa van tirar endavant iniciatives conjuntes a favor de l'oficialitat del català i en defensa del país. Aquesta és la unitat que ens ha d'importar.

Puc admetre que l'ideal hauria estat una candidatura conjunta de tots els partits que van donar suport al Dret a Decidir, però un cop descartada aquesta opció per la negativa de les CUP, d'ICV-EUiA i d'UDC a integrar-s'hi, aquesta opció mor. Seria poc hàbil fer una llista que empetitís el consens i que, per tant, obtingués menys suport social que el que representava la foto de la data i la pregunta.

Siguem hàbils. Que cadascú es presenti amb qui vulgui i, si pot ser, amb líders carismàtics i no d'aparell de partit. Això sí, un cop escollits eurodiputats, que tinguin clar què cal fer, actuar coordinadament i fer d'autèntic lobby en la defensa del país.