la CRÒNICA
Literatura del suro del tap
El divendres passat estaven de costat a la Casa de Cultura dos autors de la terra, Alfons Cama i Rafel Nadal, que presentaven el llibre del primer Un pessic a l'ànima. Estaven de costat per posar en evidència que els dos havien escrit sobre un tema ben gironí, la indústria del suro. Nadal està triomfant amb Quan en dèiem xampany, que relata la peripècia familiar d'uns empresaris tapers de Cassà de la Selva arrossegats per la història convulsa de l'Europa de fa un segle. Cama trena la seva novel·la sobre el mateix decorat històric i posa en primer pla també el negoci dels taps, però des de la perspectiva personal familiar de l'obrer senzill. Ja ho veieu, com ens feren notar, que són dos llibres que es complementen.
Coincidint amb els protagonistes dels dos llibres, dècada més amunt o més avall, el meu avi Esteve també era taper. Treballava a Can Turon, al carrer del Carme de Girona. Devia ser molt jove, llavors. Més d'un cop m'havia explicat que l'amo se l'enduia a mirar suredes, a peu, des de Girona a Sant Feliu de Guíxols per conèixer el gènere quan fos l'hora de comprar. En aquells temps, fer de taper era un bon ofici. En una economia rural com la del país, es guanyaven bé la vida. Quan les vaques foren grasses, els companys de colla, que cobraven a tant la dotzena de taps triats, es podien permetre i se solien permetre alliberar un dels tapers perquè els llegís el diari en veu alta. O una novel·la. Després, es partien el jornal amb el lector. A Can Turon, l'amo s'havia acostumat a ser ell mateix qui els feia de lector per afavorir la productivitat. Sembla que llegia un capítol d'alguna novel·la cada dia. Però començava cap a darrera hora, mirant que la lectura entretingués els treballadors una estona més enllà de l'horari laboral.
També es podien permetre fer festa el dijous a la tarda. Al Baix Empordà, era costum que se n'anessin a qualsevol cala a fer un bon dinar –un suquet, un niu, un arròs– que ells mateixos cuinaven i que demanava la tarda lliure per pair. Els tapers de terra endins com el meu avi solien visitar les fonts del rodal amb el mateix propòsit culinari.
Els tapers –si més no, els empresaris– eren els primers que tenien a l'abast els grans vins i feien córrer els borgonyes i els xampanys, els conyacs i els whiskys, que arribaven dels clients generosos. Algun cop, també els obrers se'n beneficiaven, quan els amos els volien fer contents. De tot plegat en ve la brama que corria que els del gremi del suro eren de paladar fi.
Que per què us explico ara tot això? Molt fàcil: per estalviar-me de fer-ne una novel·la. Tres novel·les de tapers serien massa. No ho trobeu? Us deixo, doncs, amb les dues citades: Quan en dèiem xampany i Un pessic a l'ànima.