Crear i protestar

A Pau Casals li van preguntar si, per a un artista com ell, no hauria de ser més important crear que protestar. Li ho van preguntar en una entrevista d'un diari nord-americà i pel context de la conversa s'hi veu un cert to de sorpresa i disgust en el periodista, com si no veiés amb bons ulls que un creador perdi temps i energies en coses que el distreguin del seu art. Havia acabat la Segona Guerra Mundial, el món es dividia dramàticament en dos blocs i Pau Casals s'havia negat a anar a actuar a la Gran Bretanya davant del reconeixement britànic al règim de Franco, un residu feixista que havia quedat en un racó d'Europa, extravagant però del tot inofensiu al costat de la nova amenaça que significava el món soviètic. M'imagino el periodista cultural ianqui, prenent notes en el còctel posterior a una actuació en l'òpera d'una ciutat elegant de l'Est, preguntant-se per què caram aquell músic genial es tancava portes artístiques per assumptes desagradables tan llunyans i tan poc glamurosos. Crear o protestar. La resposta de Casals va ser breu però clara: “Totes dues coses alhora.”

El retall del diari i altres documents com ara cartes, llistes de refugiats i sol·licitud d'ajudes formen part de l'exposició organitzada per la Fundació Pau Casals sobre el músic i l'exili que es pot veure aquests dies a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. L'exposició és una mostra magnífica de l'actitud de compromís amb els derrotats republicans i amb Catalunya i la llengua catalana, organitzant des del primer moment un sistema d'ajuts als interns en camps de refugiats i després a la diàspora catalana. Mentre que a l'interior de Catalunya el seu nom era silenciat, al món Pau Casals era, gràcies al seu art i la seva actitud vital, totes dues coses alhora, una figura respectada i escoltada, nominada dues vegades a premi Nobel de la Pau i amb les portes obertes als despatxos de líders mundials.

La situació actual, amb el país en un il·lusionant però incert procés de sobirania constituent i amb les classes mitjanes i populars carregant a l'esquena un atur descomunal i un retrocés econòmic duríssim, encara hi ha qui ho planteja en termes binaris. O una cosa, o l'altra. La resposta continua sent breu i clara: totes dues alhora. I, és clar, no deixar de crear, ni de protestar. Mai.