La porta giratòria

Hi ha pretesos analistes que, des de la ingenuïtat o des del quintacolumnisme, segons què i segons qui, ahir van fer una curiosa interpretació de la darrera sentència que ha perpetrat el Tribunal Constitucional. Afirmen aquests senyors tan ben dotats per a la perspectiva que el sant ofici ha tancat una porta i n'ha obert una altra. La porta que ha tancat és la que considera que la sobirania a Catalunya recau en el poble català. No debades i com sempre. La que ha obert és la pal·liativa que reconeix que a Espanya es pot parlar de tot i es pot reformar qualsevol llei sempre que sigui dins la Constitució. Això, segons aquestes ànimes càndides o malèvoles de la teoria de les dues portes, vol dir que la pilota queda de nou en la “teulada dels polítics”. La pilota és on sempre, senyors distorsionadors: en mans de l'àrbitre, que juga amb l'altre equip. Quina porta ha deixat oberta el Tribunal Constitucional? Si l'anhel de la majoria del poble català queda en mans de la majoria de la població espanyola, serà fum. O tarquim. Quina reforma constitucional ha de ser possible amb algú que ni tan sols et reconeix com a igual per arribar a un acord? Fan gràcia i traca els dirigents del PSC quan demanen a Artur Mas que comenci “de zero”. Per acabar de nou en el zero? L'única porta que ha deixat oberta el Constitucional, senyor Navarro, és la giratòria. Aquella que pega totes les voltes que calgui per deixar-te sempre en el mateix lloc. Marejat i estabornit. Exactament això que demana vostè.