Dissabte, una de les agències literàries més prestigioses de Londres (Greene & Heaton) va organitzar un Author Pitch; o sigui, qualsevol autor que els demanés hora tindria deu minuts justos per presentar la seva novel·la –fer-ne un pítxing, que de vegades es diu en català– davant d'un agent literari, cara a cara: una oportunitat d'or, atès que en el món tancadíssim de les lletres angleses el contacte personal és essencial. Em va faltar temps per reservar la meva estoneta de torn amb un dels agents i comprar el bitllet d'avió. Val a dir que, en arribar a Londres, vaig tenir la sensació que tot el que veia, ni que fos de reüll –els vianants, els anuncis, les botigues... –, m'era completament aliè, com si hagués entrat en una ciutat tan irremeiablement estrangera que mai no m'hi trobaria a casa, alhora que sabia molt bé que durant 26 anys havia estat, precisament, casa meva. Aquesta sensació desagradable va resultar ser premonitòria: només d'encaixar amb l'agent que m'havia tocat, em vaig adonar que entre nosaltres no hi havia ni un bri d'empatia. Li vaig explicar el meu pas de l'anglès al català i a l'inrevés i li vaig dir que havia publicat deu llibres en un idioma i dos en l'altre, però com que la seva cara no delatava cap reacció que no fos un avorriment profund em vaig afanyar a esbossar l'argument de la meva novel·la. Tot seguit, em va dir que li semblava massa fantasiós i gens versemblant i que, al seu parer, el llibre no valia la pena, abans d'acomiadar-se sense mirar-me als ulls. Menys d'un minut, li havia calgut, per repudiar sis anys de feina. Vaig sortir al carrer amb els ànims empalats i l'autoconfiança afusellada. Tan fotut, de fet, que dubtava que hi hagués algú més que pogués entendre com em sentia. Fins dimecres, quan vaig veure que tres diputats catalans també havien viatjat a l'estranger per explicar un projecte important en deu minuts justos, tot plegat per rebre un refús com una casa de pagès en lloc d'una resposta.