Europa com a amenaça

N'hi ha que diuen que els catalans es passen la vida parlant del seu procés. Gastant debades saliva sobiranista. És possible. Donem massa voltes a la sènia estelada. Amunt i avall i vinga. Molt de blat i poc forment. Però és curiós que aquells que els critiquen, als catalans, la grandària del melic i l'obsessió egocèntrica no deixen de tocar el mateix bombo. No passa dia que la tropa unionista no predigui les mil i una calamitats. I la desgràcia més recorreguda i sol·licitada és l'expulsió del paradís europeu. La idiotada és tan enorme que fins i tot Mariano Rajoy ha arribat a proclamar que no pot acceptar que els catalans “deixin de ser europeus”. Com si ell no se'n fotés, de l'europeisme aplicat a Catalunya. L'amenaça europea ha pres més volada quan una sèrie de personatges insípids i sinistres, com el president de la Comissió, s'han prestat a fer de comparses de la por. Per això és tan interessant el sisè informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional, que fa referència a la permanència o a l'expulsió de la Unió en cas d'independència. Afirmen els autors que “no hi ha base jurídica que permeti assegurar que Catalunya en seria exclosa”. Al·leluia i lloat sigui el Senyor! Això ja ho sabíem. Com també sabem de fa segles que es tracta exclusivament d'una “decisió política”. Quina n'és la clau? Aconseguir que per a Espanya sigui contraproduent vetar Catalunya. Quin és el deute públic del regne d'Espanya? Qui l'ha de pagar? Qui el garanteix? No és tan difícil. Prou fantasmes!