Tanta bellesa

Fa uns quants anys, l'articulista que em té cedit aquest espai els dilluns, l'amic Manuel Cuyàs (tota una responsabilitat, com ja ho era quan el titular era el gran Miquel Pairolí), em va donar la clau que necessitava per poder parlar apassionadament de qualsevol cosa (un llibre, un cuinat, un pel·lícula...) sense que per això ho convertís en una recomanació ineludible per a qui m'escoltés o em llegís. Recordo que va ser quan li vaig demanar què li havia semblat la pel·lícula de l'iranià Abbas Kiarostami El sabor de las cerezas. Jo ja tenia previst anar-la a veure perquè ja n'havia vist algunes d'anteriors del mateix director, com ara la meravellosa A través de los olivos, que conté, per mi, uns deu minuts finals dels més bells de la història del cinema, transformat en pura vida. La qüestió és que ell em va dir, més o menys: “Jo no la recomanaria a ningú, perquè és un cinema molt particular. I fins i tot encara que t'agradi i t'interessi molt potser hauràs de fer esforços per no adormir-te. Però a mi em va fascinar, és meravellosa.” Efectivament, em va fascinar tot i els esforços per no adormir-me en una primera sessió de tarda.

Des d'aquell moment mai més he dit a ningú (fora que en conegui molt bé els gustos o la curiositat) que ha d'anar a veure tant sí com no tal pel·lícula o que ha de llegir ineludiblement tal llibre, etc. Sempre dic, en tot cas, que a mi m'ha agradat molt, però que no sé si a l'altra gent també, i en alguns casos també haig d'afegir-hi allò del risc d'adormir-s'hi o potser de tenir ganes de deixar-ho córrer. O a l'inrevés: que l'he trobat insuportable però que potser és cosa meva; per exemple, com em va passar amb L'arbre de la vida, de Terrence Malick, que ja havia vist al cinema i que l'altre dia van passar per TV3.

Tota aquesta introducció per aconseguir parlar de La grande bellezza, la pel·lícula de Paolo Sorrentino. No és una pel·lícula fàcil de veure, i encara menys d'explicar. Reduir-la a la consideració de posada al dia de La dolce vita em sembla un flac favor a totes dues meravelles. Al mateix temps, tinc la sensació que conté tantes coses que en podria parlar de manera inacabable. Només sé, i és l'únic que puc dir sense dubte, que les dues vegades que ja l'he vist n'he sortit profundament commogut, feridament trist i alhora confortat, desesperançat i alhora conformat, com el protagonista Jep Gambardella, com la Roma que retrata, com Europa, com el món. Com la vida, en definitiva. I, sobretot, meravellat per tanta bellesa.