Ja fa unes setmanes que el periodista Jordi Panyella va publicar Salvador Puig Antich, cas obert (ed. Angle), una investigació fascinant d'uns fets tergiversats durant 40 anys, amb un final ben revelador. El llibre ens recorda, de passada, fins a quin punt el règim anterior ha deixat unes petges força profundes en la infraestructura estatal actual. El 2005, per exemple, les germanes de Puig Antich van provar d'aconseguir una revisió del judici original en el qual el seu germà va ser condemnat a morir al garrot, al 1973. Va resultar que el fiscal assignat a sala 5a del Tribunal Suprem era el fill del secretari general del Movimiento Nacional sota Franco. Un altre magistrat de la mateixa sala era un general fill d'un general franquista condecorat el 1966 amb la Gran Creu de Mèrit. Un tercer magistrat va ser instructor militar franquista quan es va executar Puig Antich. El president de la sala, un altre militar, era el portaveu de l'Associació Professional de la Magistratura, un lobby judicial ultraconservador. És més, el fiscal a la sala 5a del TS, ja esmentat, avui en dia ocupa la secretaria tècnica de la fiscalia general, en part gràcies al bons oficis d'en Ruiz-Gallardón, ministre de Justícia i gendre de José Utrera Molina, abans un ministre de Franco que va ratificar, amb altres ministres ídem, la condemna a mort de Puig Antich. En fi, no cal dir que la sol·licitud de revisió de les germanes de Puig Antich no va prosperar pas. La van portar, doncs, al TC, on un jutge ultradretà, recolzat per un expolític del tardofranquisme convertit en magistrat, va rebutjar-la per una qüestió formal. Vaig viure durant 7 anys a l'edifici on va haver-hi el tiroteig en què Puig Antich suposadament va matar un agent de l'ordre públic, sense poder imaginar que durant dècades tot de jutges conxorxats havien fet i continuaven fent mans i mànigues per amagar el fet que, com ens revela Panyella al final del seu llibre, l'assassí, segurament, també portava placa de policia.