Opinió

Ull de peix

Gònades

Cañete és un clar exemple del que no necessita Europa

Us heu fixat en els espots tele­vi­sius de les elec­ci­ons euro­pees? Que consti que em soli­da­ritzo, un cop més, amb el cri­teri dels pro­fes­si­o­nals de no fir­mar-los per l'absur­di­tat amb què estan cro­no­me­trats. Jo m'hi he fixat només en els aspec­tes estètics, dei­xant de banda les meves pre­ferències i la meva ide­o­lo­gia. He tro­bat real­ment magnífic l'espot d'Ini­ci­a­tiva: impres­si­o­nant. El de Con­vergència, mal­grat la presència del meu admi­rat Tre­mosa, no m'ha agra­dat: ¿qui ha pro­po­sat que Mas som­ri­gui? I ara! Ell ha de mos­trar la mandíbula qua­drada, com el príncipe vali­ente, i posar cara de deter­mini; en con­junt hi ha un aire kum­baià que es podien haver estal­viat. El d'ERC, cor­recte. El dels soci­a­lis­tes és el pit­jor: un nano jove i de fons la veu de la Merkel com el gran ene­mic a aba­tre; noi: de debò creus que la Merkel és la causa (i no l'efecte) de les desgràcies que tra­ves­sem? Que no hi tenen res a veure ni l'onada immensa de cor­rupció, ni el fara­o­nisme viari, ni les fes­tas­ses sense límit? Per arro­do­nir-ho, surt Navarro (que, com les cin­tes de la sèrie Missió: Impos­si­ble, s'auto­des­tru­eix en cinc segons) per dir que els soci­a­lis­tes seran un tsu­nami... Jo que em pen­sava que els valen­ci­ans érem els exa­ge­rats! Mesura, cava­ller, mesura. Passo per alt el paro­xisme de Javier Nart, perquè deu ser per manca d'ofici, si no, és que ni Cañas. I els jòquers que ja no pas­sen de l'Alícia, tan fal­tada d'argu­ments. Però no puc ome­tre l'ensul­si­ada majúscula de l'harakiri de l'any (o de la dècada): Cañete (Ay Cañete, si no sabes torear ¿pa qué te metes?”).

No cal que insis­teixi en el que han dit tots els comen­ta­ris­tes, homes i dones. Però el que és imper­do­na­ble és que aquest senyor cor­pu­lent, amb gònades auto­llo­a­des als qua­tre vents, parli de la seva (sí: seva) supe­ri­o­ri­tat intel·lec­tual res­pecte a les dones (a totes les dones). Cañete el trans­va­sa­dor de rius és un clar exem­ple del que no neces­sita Europa: fat­xen­de­ria, sim­pli­ci­tat men­tal i una man­dra majúscula. Diguem no.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.