Al Sant Sepulcre

La visita del papa Francesc a Terra Santa ens ha ofert unes quantes imatges estratègicament estudiades pel Vaticà o, vés a saber, per ell mateix, més enllà de la política de gestos tradicional de la Santa Seu. Hem vist Bergoglio davant les aigües evangèliques del Jordà (una piscina que no semblava gaire saludable, potser una metàfora de l'estat en què es troba l'Església al segle XXI), davant del mur de la ignomínia palestí (ben bé al costat d'una pintada on es llegia “Free”), davant del mur de les lamentacions de Jerusalem, en el museu de l'Holocaust (on va retre homenatge a les víctimes de la Shoa i on va parlar del “pecat del qual tots els homes ens hem d'avergonyir”) i en d'altres espais sagrats, tant per a uns com per als altres, forces enfrontades que van rebre, per part del Sant Pare, missatges contraposats que perseguien la utopia (ara per ara llunyana) de la pau. Va oferir a àrabs i jueus un espai neutral per resar, per meditar, i tant va recalcar el dret a l'estat israelià com va reclamar la justícia per als palestins.

Un dels episodis menys coneguts d'aquests dies atrafegats va tenir com a escenari la capella del Sant Sepulcre. Francesc i Bartomeu, patriarca de Constantinoble i primat de l'Església Ortodoxa, van entrar-hi junts, agafant-se les mans, i van oficiar una cerimònia de la reconciliació, com havien fet, fa cinquanta anys, Pau VI i Atenàgores. Al Sant Sepulcre, catòlics i ortodoxos mai no coincideixen en el rés, allunyats com estan des del segle XI, fills de la tradició romana i de la bizantina, enemics irreconciliables, germans separats per l'odi durant segles. El papa i el patriarca van resar-hi per primer cop i van signar una declaració conjunta per la unitat.

Estem parlant de la història d'Occident, d'un llegat que forma part fonamental de la tradició cultural europea. Potser és una notícia menor, enmig de tant de trasbals, però trobo que calia parlar-ne, en aquests moments tèrbols.