Fa ben poc, la Victoria Álvarez –l'exparella d'un fill d'un expresident– va revelar en unes declaracions a RAC 1 que al dinar prepagat i gravat que es va fer al restaurant barceloní La Camarga fa quatre anys, l'altra comensal, l'Alícia Sánchez Camacho, li va fer preguntes “molt concretes” per “treure-li informació” sobre els assumptes financers del Jordi Pujol Ferrusola (i la seva família); i que la Camacho sabia perfectament que la conversa es gravava; i que la mateixa Álvarez es va donar de baixa del PP un any després perquè ja sabia “el que hi havia allà dins”; i que no sabia qui havia entrat a casa seva i robat el seu ordinador feia un mes; i que l'agència que va plantar el micròfon havia rebut aquest encàrrec de la Camacho a través de l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Zaragoza (amic de l'amo de La Camarga)... Mentre escoltava tot plegat, em vaig preguntar si sóc una mica espès, atès que, malgrat l'allau de notícies que hi ha hagut sobre l'anomenat Camargagate, no tinc ni la més remota idea de què va de debò. Ara mateix al Safari tinc vint pestanyes obertes amb informacions sobre aquest assumpte que parlen de detectius amenaçats pel Ministeri de l'Interior, d'indemnitzacions no pagades de desenes de milions d'euros, d'una demanda contra El Triangle perduda per la Camacho, d'informes falsos contra Mas que un diari va elaborar a partir de la conversa camarguesa... Tot un embolic. Com diu un dels personatges a Libra –la novel·la de Don Delillo sobre l'assassinat de Kennedy–, “si es donen a conèixer prou versions diferents d'un esdeveniment, ningú mai no sabrà quina és la verídica”. Potser és per això que a ningú no el sorprèn que, malgrat estar involucrada fins a la nou del coll en aquest afer ben tèrbol, a la Sánchez-Camacho sembla que no li ha passat mai pel magí que el seu nom i la tercera persona del singular del verb dimitir podrien, algun dia, trobar-se l'un al costat de l'altre.