Fotografies

He de confessar que dijous vaig tenir la impressió de veure, en sessió contínua, la trilogia cinematogràfica de Sissi, sense cap element de modernització que deixés endevinar la seixantena d'anys passats entre la filmació de l'obra d'Ernst Marischka i les imatges d'una festivitat madrilenya de Corpus sense la tradició catalana de l'ou com balla. Entre uniformes militars i vestimentes impecables, amb tots els penjolls necessaris, una llarga sessió fotogràfica, en la qual només faltaren les ovelles negres, un bon ramat mantingut sota les catifes monàrquiques. S'havia de veure i escoltar, calia veure l'insistent domini de l'estètica militar en l'escenografia i escoltar la lletra i la música del discurs del nou cap d'estat espanyol, potser fins pensant que diria alguna cosa. Tant el que es veié com el que s'escoltà em féu concloure que no hi havia res de nou sota el sol, on a “l'Espanya unida en la diversitat” se li suposava llarga vida. Tot, en un parlament pla en què només s'infiltrà l'emoció d'un noi agraït a la seva mare i el convenciment que el conjunt familiar donaria joc a les futures sèries de segells. I la lletra i la música estigueren en consonància, quan les paraules i els gestos no saberen anunciar altra cosa que, en l'Espanya del futur, la qüestió de la república entrava a formar part d'un debat que no es podrà impedir. De les moltes instantànies de la jornada em cridà l'atenció la fràgil –fràgil?– imatge de les dues nenes, de les quals es vol dibuixar un futur esplendorós, un demà que, com a mínim, avui penja d'un fil i sobre el qual s'obre l'absoluta necessitat de reformar la Constitució. La darrera fotografia imperial és la que està destinada a figurar en els edificis oficials de tota mena i que ja s'ha distribuït arreu. La parella reial hi apareix guapa i ben pentinada, com és de rigor, però la seva distribució obre una interessant pregunta: què se n'ha de fer, de la foto anterior? Sembla evident el seu destí, però va al verd, al groc o al marró?