De Forcades a Colau

A Espanya i a Catalunya bufa crisi. De fi de règim. El règim, de la Transició ençà, és una monarquia parlamentària bipartidista. Un nom massa llarg per als futurs llibres d'història. Els dos partits que l'aguanten cauen pel pendent del descrèdit. L'un més que l'altre. Molta gent a Espanya considera que cal sacsejar el sistema que els ha dut on els ha dut. Gent més aviat situada a l'esquerra tradicional i a l'alternativa. El PSOE no els és útil. El consideren més problema que solució. Per això, l'esquerra s'ha fragmentat i s'ha radicalitzat. El temps dirà com acabarà aquell mirall trencat i quanta gent realment vol canvis profunds. Catalunya viu una altra situació. Una situació particular en què passa una part del que passa a Espanya: desconfiança en el sistema, desgast dels grans partits, irrupció d'alternatives d'esquerra... Però en què també passen coses que no passen a Espanya. Perquè Espanya no es vol independitzar de ningú i molts catalans volen independitzar-se d'Espanya. Aquesta anomalia les allunya. I justifica que l'esquerra alternativa a Catalunya aparegui més desgranada que a Espanya. Una esquerra que pugna per repartir-se les despulles de l'espai cedit pel PSC, que és molt. Una esquerra on hi ha la CUP, Podem, Procés Constituent i, ara, Guanyem Barcelona, d'Ada Colau. Ada Colau té fusta de líder. Aconseguirà aplegar i articular tota aquesta esquerra amb Iniciativa? O potser li passarà com a Teresa Forcades? Ara ja ni se'n parla. Ai, els liderats alternatius en èpoques convulses!