Potser no vull votar

Si l'espanyolisme tingués un sol instant de lucidesa i no visqués emocionalment embargat per una concepció patrimonialista de la política, el procés sobiranista hauria pogut ser abordat d'una altra manera: amb formes democràtiques. Si l'espanyolisme hagués tingut la intel·ligència de veure que la pregunta de la consulta del 9-N és un multiple choice que castiga enormement l'opció independentista, i si l'espanyolisme hagués tingut un mínim de sentit històric (fins i tot abans de conèixer-se el no d'Escòcia a la independència), el govern espanyol potser hauria acceptat el repte de la consulta. Però l'espanyolisme és el que és. I és així. Per això tinc dubtes seriosos de si, en aquestes condicions de precarietat democràtica, vull votar el pròxim 9-N. Votar no és, o no hauria de ser només, una finalitat en si mateixa. En el nostre cas votar hauria de ser la culminació d'un procés previ de debat democràtic en el marc d'una atmosfera cívica i pacífica en què totes les parts estan en peu d'igualtat. Però aquí, a hores d'ara, no es donen aquests requisits mínims per a l'exercici de la llibertat. L'espanyolisme posa límits a la democràcia, sacralitza interessadament la llei constitucional i no abandona un constant estat de violentació, que va des de l'amenaça militar i la suspensió de l'autonomia fins a la reedició d'antediluvians capítols de censura intel·lectual. Si a això hi sumem que els terceraviistes, en nom d'una providencialista negociació entre Mas i Rajoy, voldrien suplantar la decisió democràtica d'un poble per la imposició política i financera, les alternatives també són tèrboles. Aleshores: en aquestes condicions, sense debat, sense cap acord concret en matèria de pensions o assumpció de deute..., ¿què podrem votar el pròxim 9-N? És clar: cal fer visible que el govern espanyol nega el dret a decidir. Però, per radicalitat democràtica, ja cal pensar en plebiscitàries.