Desobeir

Tal dia com demà passat, però de fa 83 anys, el Congrés dels Diputats de Madrid va atorgar el dret de vot femení. Feia poc més de sis mesos que Alfons XIII havia marxat a l'exili i s'havia proclamat la República, i el debat sobre els drets de les dones era ben viu. Tot i que no seria fins a les eleccions del 19 de novembre del 1933 (que paradoxalment van guanyar les dretes en part, segons alguns, gràcies al vot d'unes dones massa influïdes pels capellans) que el vot es faria efectiu de manera pràctica i l'Espanya republicana s'incorporaria al grup d'estats amb sufragi femení.

Certament, aquesta incorporació es va produir força més tard que a Finlàndia, Suècia o Noruega, però molt abans que altres indrets d'aquell nord enllà on diuen “que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”, com Suïssa, on les dones no van poder accedir al vot fins al 1971.

Però la lluita pels drets femenins feia moltes dècades que es covava. A les seves beceroles hi trobem les esposes dels líders abolicionistes americans, que a més de la igualtat entre les races propugnaven la igualtat entre els gèneres, sovint amb poca complicitat per part dels marits. Aquesta lluita es va multiplicar a l'Anglaterra del tombant de segle, on les dones sufragistes van ser detingudes nombroses vegades per fer intervencions directes que provocaven alteracions de l'ordre públic.

Ara bé, la lliçó més clara que ens ha deixat aquell moviment –com qualsevol altre moviment emancipador– és que si aquelles dones pioneres s'haguessin aturat cada vegada que una llei hagués barrat el pas als seus anhels, avui la població femenina continuaria sense la majoria dels drets que van esgarrapar al llarg del segle passat. La desobediència a les injustícies ha estat un motor que ha servit per millorar el món que ens ha tocat viure, mal que pesi a les Sorayes, les Alícies o les Maries Dolores. Mal que pesi als i les immobilistes del segle XXI.