Un sofà a la riba
L'Alta Temporada de teatre
És un model del que significa la cultura
Comença avui Temporada Alta, el festival de tardor de Catalunya, i cada vegada que en torno a parlar tinc la temptació d'escriure que és un “miracle”. En certa manera ho és, potser, perquè revoluciona l'ambient teatral del país en uns moments certament crítics, quan parlem de davallada de públic, de produccions més minses, de l'escanyament que suposa el 21% d'IVA, de retallades diverses. Ho és perquè proporciona a l'espectador l'oportunitat de veure muntatges de nivell i de renom internacional que són molt difícils (per no dir impossible) de trobar plegats en tan poc temps. Espectacles que són referencials, de creadors que marquen tendència en l'escena europea i mundial. Ho és, un miracle, perquè s'obre amb magnificència a les produccions del país, perquè proporciona fòrums d'aprenentatge i de diàleg, perquè investiga noves fórmules de creació i de captació de públic. Ho és, en definitiva, perquè s'expandeix a la societat i percaça noves sinergies, lluny de la idea del cercle tancat que només admet coreligionaris i adeptes. Però no puc dir miracle, perquè seria faltar a la veritat i perquè inclouria un factor atzarós o sobrenatural que no té res a veure amb l'esplèndida realitat que és, per a Girona i per a Catalunya, Temporada Alta.
Els seus impulsors, les persones que hi batallen dia a dia, lluiten en molts sentits: el de l'organització modèlica, el de l'impuls a la creativitat jove i emergent, el del plaer que significa veure i compartir troballes que són petites joies o muntatges que deixaran petja. Temporada Alta s'imposa com un exemple de modernitat, un elogi a la contemporaneïtat radical i un model del que significa la cultura per a una societat. El teatre és efímer i evanescent. No ho són ni el segell amb què marca la nostra pell per sempre ni la permanència d'una bogeria tan entenimentada com aquesta TA que avui ens colpeja de nou.
