Un sofà a la riba
Mal gust
Hi ha sàtrapes, hi ha corruptes, hi ha dilapidadors, delinqüents, lladres i persones sense un nord moral. Hi ha directius de caixes i bancs que es pensaven (i es pensen, segur que encara n'hi ha: són exèrcit) que els límits no existien, que tot era possible, que estaven coberts per una mena de manta poderosa que amagava totes les seves activitats no sé si penalment denunciables però, segur, reprovables moralment, mentre les seves caixes i els seus bancs estaven a punt de naufragar. Mentre l'estat benefactor, benefactor de tots aquests indesitjables, estava a punt d'intervenir el seu cau de pirates, mentre tot se n'anava a can Pistraus, ells es dedicaven a escurar les últimes restes del pastís, les engrunes que encara eren sobre la taula, golafres sense aturador d'aquella dolçor gratuïta.
El que és més indignant del cas de les targetes opaques de Caja Madrid és la mesquinesa, no pas l'excés o la impunitat, que també són menyspreables, però potser amb no tanta intensitat com el nivell de barroeria de tots aquests tipus que van fer servir l'opacitat que algú es va inventar per a la satisfacció de les més minúscules minúcies personals.
Una requalificació d'un terreny per obtenir plusvàlues és un assumpte paorós; un percentatge en l'adjudicació d'una obra pública és una cosa fastigosa; fer els ulls grossos davant una corrupció implica una molt baixa estimació per l'ètica política. Però aprofitar el diner fàcil d'una targeta fantasma per satisfer la factura d'un restaurant de la teva propietat, per accedir a grans luxes en forma de menjars, begudes i havans o per fer front a ridículs tiquets de pàrquings i, entre d'altres detalls menors, per aconseguir efectiu urgent de manera continuada i constant, tot això és d'un mal gust espectacular.
És el que m'indigna més. En la més petita de les despeses s'amaga el pitjor dels pecats. És en els cèntims on es construeix la carcassa de la més alta depravació.