La fiscalitat empobreix

Si Catalunya fos un estat, disposaria d'entre 8.000 i 16.000 milions d'euros més, a què els destinaria? Aquesta és la primera de les preguntes de la gigaenquesta que l'exèrcit de voluntaris de la campanya Ara és l'hora ha procurat portar a totes les cases del país. Un ambiciós porta a porta que més que un estudi sociològic el que pretén és difondre les bondats de la independència a l'estil escocès però adaptant-ho a la legalitat espanyola. No cal ser un linx per descobrir en les preguntes formulades aquest propòsit. El cap de setmana passat –la de català és certament una condició feixuga– vaig ser un dels soldats carregats de paperassa que van recórrer els carrers de la meva població. En parella, com fan les grans companyies de serveis, els mormons o qualsevol altre que et vol proposar un camí de salvació, vaig visitar el barri vell del meu poble, la zona on resideix la gent més empobrida. De les tres opcions que en l'enquesta es proposen per destinar-hi els recursos addicionals que ens proporcionaria la independència –construir més infraestructures, millorar els serveis de l'estat del benestar o abaixar els impostos–, en el nostre cas, la segona va ser la resposta estel·lar. Deu ser tan natural que en aquell barri fos així com que a Pedralbes s'imposi la tercera opció, però, malgrat això, en més d'un cas, ens vam trobar amb la reivindicació inesperada de la reducció dels impostos. Inesperada pel fet de venir de qui venia, vull dir. Els impostos tenen mala premsa i fins i tot als barris més necessitats d'inversió pública no es considera la seva funció redistributiva, ni el seu valor social. No sé si es deu a l'alta dosi de doctrina lliberal que, d'uns anys ençà, ens fan empassar els mitjans majoritaris o al fet que hi hagi indrets en què la presència de polítiques socials és tan tènue, tan transparent, que és fàcil oblidar-ne l'existència. I justament aquesta setmana, l'atzar –o les lleis del cosmos– m'ha fet arribar el manifest d'una campanya que impulsa la plataforma Pobresa Zero, sobre la fiscalitat que ens està empobrint. Espanya, diuen, és l'Estat europeu on més ha crescut la desigualtat des de l'inici de la crisi i això acostuma a estar relacionat amb les fiscalitats regressives, sustentades en els impostos indirectes com ara l'IVA. I entre la munió de dades i consideracions que et fan venir unes ganes enormes de trencar les lleis de l'educació i la urbanitat, expliquen que l'Estat espanyol té alguns dels tipus nominals més alts de la Unió Europea, però una de les recaptacions reals més baixes.

Que el pes recau sobre les persones físiques, que les grans empreses paguen només una mitjana del 3,5% i les pimes un 17%, que el 94% de les empreses de l'Íbex tenen societats participades en paradisos fiscals, que l'evasió i el frau fiscal s'acosta als 60.000 milions d'euros anuals i que el 72% dels impostos no pagats correspon a grans fortunes i grans empreses. Una literatura magnífica, la d'aquesta plataforma que agrupa més de 4.200 entitats socials, per saber d'on vénen els nostres mals i quin és el camí de sortida.