Des de fa vuit dies que tenim un cert esverament polític. El secretari general de Podemos (en castellà, perquè molts dels seus caps d'ala han fet ostentació d'un patriotisme espanyol que recorda Ciutadans, UPyD o altres neolerrouxistes rabiosos), Pablo Iglesias, va venir a Barcelona i va deixar aparentment estabornides dretes, esquerres, catalanistes i espanyolistes de manera igual.

Tanta por fan 3.000 persones a dins del pavelló de la Vall d'Hebron i 1.000 més que no hi van poder accedir? (Dades publicades en aquest diari). Però si el PP i Ciutadans en reuneixen més el dia 12 d'octubre a la plaça de Catalunya! Malgrat tot, el nacionalisme espanyol tradicional estava astorat.

De la mateixa manera, a molts independentistes no els tocava la camisa a l'esquena. N'hi havia que ja s'esquinçaven les vestidures dient que el procés sobiranista s'havia acabat, coincidint curiosament amb el PP i, fins i tot, amb els pro tercera via, que malgrat el ridícul que fan, encara piulen. Després de tres onzes de setembre multitudinaris i de l'èxit del 9-N, arriba aquell noi de la camisa blanca arremangada, i com si no haguéssim fet res.

On som ara mateix? A les enquestes mal fetes que pronostiquen una gran revolució política? O a les 4.000 persones reunides fa una setmana? Molta gent, però comparable a què? Quan les enquestes eren favorables a l'independentisme, els grans analistes puntualitzaven que no n'hem de fer gaire cabal perquè a l'hora d'anar a posar la papereta, el votant sol ser conservador, i tindríem sorpreses en el resultat. En canvi, quan diuen que Podemos guanyarà, no fan aquesta anàlisi. Per què? Per cert, el darrer CEO va ser fet tot ell sencer amb trucades a 1.100 telèfons fixos. Tots els experts en enquestes afirmen que avui dia un sondeig fet així ja no té cap validesa estadística. Tanmateix, tothom l'ha donat per bo.

Pablo Iglesias tot el que té d'intel·ligent i astut ho té de fred i calculador. O algú es pensa que els seus gestos i la roba que duu són d'home senzill de carrer? És clar que guanyarà, un dia o altre... Fa el mateix discurs de Berlusconi: “No hem vingut a canviar res, ni a prometre res, només a regenerar el país.” Si algú es vol prendre la molèstia de comparar els discursos de la primera època de Berlusconi i els del senyor Iglesias hi trobarà uns paral·lelismes sorprenents. És un gran sofista, tal com els pinta Plató. Sens dubte, és un bon polític i un oportú maquillador de la veritat: parla de pressa, amb aplom, cita textos i estudis que ningú no comprova i sap donar al poble allò que aquest vol sentir ara mateix.

Qui hi ha actualment darrere Pablo Iglesias? Només el poble? En els darrers temps algú li ha temperat la impaciència i el caràcter, tot i que es troba incòmode quan li fan preguntes a les quals no té resposta. Davant de tota la putrefacció imperant és molt fàcil autoerigir-se en cabdill dels febles i abandonats. Ningú no farà l'esforç d'observar les seves primeres aparicions i comparar-les amb les darreres? No només ha canviat el fons, també la forma. Podem posar la mà al foc que no hi ha res prefabricat? Qui es creu encara que les revolucions les fa el poble?

Els líders del PP només provoquen pànic amb les seves formes antidemocràtiques. Els del PSOE comencen a fer llàstima, que és molt pitjor que la por que tornin a manar. Rosa Díez i els seus sequaços són una paròdia de partits “anys trenta” de trist record. I Pablo Iglesias? Només provoca una cosa: horror vacui, un gran forat negre que engolirà tot allò que no s'adscrigui als seus dictats, incloent-hi la premsa. Històricament ja n'hem tingut exemples, no cal repassar-los.

Per què hem d'aguantar això els catalans? Doncs perquè continuem sent dins d'Espanya i cada dos per tres hem de patir el cretinisme ara d'una banda, ara de l'altra... I el que és més greu: hi ha un bon grapat de catalans que encara hi baden.