Científics nord-americans de la Universitat Johns Hopkins han demostrat a través d'un estudi publicat a la revista Science que estar sa o malalt, tot plegat, no és res més que una qüestió d'atzar. Afirmen que, de 31 tipus de càncer, n'hi ha nou que es produeixen per causes genètiques o mals hàbits. Per contra, la majoria, 22, apareixen per culpa de la mala sort. Després de fer aquest treball, ho deurien celebrar amb un bon cigar, perquè ja hem arribat al cap del carrer.

No és estrany?, científics que han de recórrer a quelcom tan poc sòlid com l'atzar? Els éssers vulgars tenim la sensació que cada cop hi ha més gent que pateix càncer. Fa pocs anys, quan ho comentaves a algun metge, et negava l'evidència i et feia veure que era una percepció que tenies a causa de l'envelliment de la població. Com més envelliment, més càncer. Però d'un temps ençà observem gent cada cop més jove patint càncers virulents, sense mals hàbits ni condicionants genètics. Aleshores, quin argument et donen? Pel que hem vist, la mala sort. Molt tranquil·litzador.

Tot el que va dir Hipòcrates, el pare de la medicina, fa cosa de 2.300 anys llargs, sembla que no té cap valor. Considerar que la vida humana té un ordre precís i exacte en què tot allò que s'esdevé, d'alguna manera, està controlat i motivat per un seguit de causes i efectes, es veu que no fa modern. Hipòcrates deia que en la vida d'una persona res no és fruit de l'atzar, sinó que tot està entrelligat i és coincident. Per tant, durant tot aquest temps, què ha canviat?

Encara que alguns diccionaris ho posin com a sinònim, el destí no és atzar. És ben bé el contrari. El destí, gràcies al racionalisme (que no vol dir la raó) imperant, té molt mala imatge: sovint ens el presenten com una cosa macabra que ens duu indefugiblement cap a la mort. De fet, la vida en general ens hi duu, agradi o no. El determinisme està molt mal vist. Ens estimem més creure que l'ésser humà domina el seu fat i que amb el lliure albir fa i desfà segons la seva conveniència. Tenim lliure albir per decidir no estar malalts? Però si no el tenim ni per triar la roba que ens posarem, perquè al capdavall és la indústria de la moda la que decideix si hem de dur camalls amples o camalls estrets!

Èsquil, creador de la tragèdia grega, no devia conèixer el lliure albir. Segons l'anècdota recollida per Valeri Màxim, el dramaturg grec estava passejant un mal dia pel descampat quan sobtadament una àliga (un trencalòs, segons la traducció), tot volant, va deixar caure damunt de la seva testa una closca de tortuga i el pobre Èsquil va fer l'ànec a l'instant. En aquest cas on som? És una qüestió de sort? Una casualitat? O hi ha un destí ordit per a cadascun de nosaltres? L'historiador i filòsof romà Plini explicaria més tard que el cas de la closca de tortuga en realitat obeïa a un oracle que va advertir Èsquil que moriria el dia que li caigués una casa al damunt. Per aquest motiu, deien, solia trescar fora vila mirant d'evitar aquesta fatalitat. Malgrat tot, la malastrugança fatídica havia d'arribar. Què és la closca sinó la casa de la tortuga?

Res del que passa no és casual. Allò que en diem atzar potser no és res més que un destí amb una trama de causes i efectes que som incapaços d'entendre. Aquest estudi ens acaba mostrant que, pel cap baix, els científics que l'han fet han llençat la tovallola. No saben ni poden establir cap argument experimental que expliqui per què unes persones emmalaltiran de càncer i unes altres no. I com que no poden elaborar cap estadística (les estadístiques són una de les fal·làcies més destructives del nostre temps), recorren a un principi que no els faci quedar en ridícul: la sort, l'atzar. Tant per tant, val més recórrer a l'astrologia o a la providència, que tenen més validesa. N'hi havia prou dient: “Senyors, amb franquesa: no sabem per què es produeix el càncer!” Si més no, serien sincers.