Els nostres

Era l'endemà del festival dels Pujol al Parlament. Al bar Cap Verd de Gràcia es feia un sopar rus per festejar el primer dia que Serguei Dovlàtov va trepitjar Nova York, fa 36 anys. El sopar el cuinava el seu traductor al català, Miquel Cabal, que, junt amb LaBreu Edicions , ha propiciat una de les més felices operacions editorials dels últims temps: de l'autor rus, que va morir a Nova York el 1990 a causa de l'alcohol, ja han publicat La zona, La maleta, El compromís (obligat per a periodistes) i Els nostres (el darrer i, per al meu gust, el millor). És una operació feliç per la continuïtat en la publicació de la seva obra –l'any que ve, més–, per la seva potència i singularitat i perquè això no ha passat a tot arreu. Benaurats nosaltres. Membre de la colla del Nobel Brodsky, Dovlàtov “és referent, sobretot per a la generació dels anys setanta i vuitanta, la comunitat jueva i també per als immigrants soviètics als Estats Units”, m'explica per e-mail la Daixa, una lingüista russa instal·lada a Olot.

En el sopar, el traductor serveix una arengada abrigada, una sopa vermella i uns farcellets de col, didalet de vodka inclòs. “Menys els peus plans, això ho cura tot”, proclama en Joan Vigó, que per les postres llegirà Els nostres. El vermell sembla molt adequat per a una part de la conversa, que se'n va cap als Pujol. Justament aquesta setmana he trobat aquest titular en un diari del 1980: “No hi ha prou sang a Barcelona”. És un anunci de Creu Roja. En el mateix diari n'hi ha un altre, on una senyora amb permanent exclama: “A casa vam comprar accions de Banca Catalana ja fa molt temps. Ens va fer il·lusió formar part d'un banc català que tot just naixia.” Això em porta, de nou, a Els nostres, on Dovlàtov descriu amb ironia franctiradora els personatges més extravagants de la seva família. La descripció dels seus és tan deliciosament ferotge, que esbotza tota delimitació clàssica o confortable. La que podríem trobar, per posar un exemple, en el tuit del compte de CiU, del 3 de gener passat, que, un cop retocat i en ple avançament electoral, afirmava: “El repte que ara tenim al davant és que a casa anem junts.” I em ve al cap la frase de l'exprimera dama, Marta Ferrusola, al Parlament: “Catalunya no es mereix això”, erigint-se, com de costum, en la veu de la consciència del país. “La sensació que tinc llegint Dovlàtov és de plorar i riure al mateix temps”, em diu la Daixa. El mateix que amb el paper dels Pujol i alguns diputats al Parlament.