Amagades sota una aparença de voler fer justícia, les obscures passions que dominen el nostre cervell més reptilià han comparegut, junt amb els citats a declarar, a la mal anomenada “comissió d'investigació” sobre el cas Pujol. Deia l'altre dia Rivera que aquest acabarà per convertir-se en el “cas Convergència”, però s'equivoca de molt; aquest serà un exemple sense embuts del cas humanitat, del macarrònic nivell moral que gastem quan aixequem les catifes de la cortesia.

A cada nou compareixent, els instints vestits de racionalitat que han mogut les suposades ànsies de veritat dels partits polítics s'han anat aclarint; tot el silenci d'anys, totes les deferències i afalacs envers la família més poderosa de la política catalana, totes les cegueses i omissions de dècades han esdevingut punyals, preguntes agosarades, imatges de valenties que ni han existit ni existiran. El linxament, la fórmula antiga de revestir de justícia el que en el fons és pura venjança, s'ha ensenyorit d'una comissió presidida per un senyor amb samarreta de dubtosa neteja, i cinyell penjant d'uns pantalons que sens dubte em diria que no canvia perquè és més auster que jo. Deplorable imatge d'una Catalunya que així vestida no sé de què vol convèncer el món.

Però anem als continguts: al fariseisme del diputat del PP (exigint compareixences que la seva líder obvia), el de la CUP ha contraposat el seu to matonista, amenaçant d'una xerrada a part “entre vostè i jo”; a les preguntes sobre “el fill de l'amo”, el fill ha oposat un retret sobre el menyspreu a la gent gran (entengui's per gent gran els seus poderosos pares); davant la pantomima de fer creure que són preguntes el que no va més enllà de rumors deixats anar en diaris de tercera, la defensa dels compareguts no ha hagut de fer altra cosa que repetir qüestions ja construïdes per als tribunals de justícia. I la justícia? D'aquesta, ni en parlem, tenint en compte la indiferència pel dret a la defensa d'imputats quan tenim l'oportunitat de fotre queixalada política a l'adversari. O és que creiem que poden dir en aquesta comissió el que el dret els permet callar per defensar-se? Que no han de fer el mateix que qualsevol persona acusada?

Però tota aquesta orquestra de revenja vers “la família” respon a alguna cosa més que la necessitat de marcar-ne perfil i distància per salvar el propi relat quan la història hagi de col·locar cadascú al seu lloc: els representants polítics s'han de justificar davant dels seus electors, i aquests estan a hores d'ara assedegats de venjança; algú ha de pagar per l'infortuni d'aquests anys estrets, d'aquesta crisi que ha deixat tanta gent sense els seus petits (o grans) vicis i fins i tot amb les més bàsiques necessitats per cobrir. En el discurs polític dominant ser pobre s'ha convertit en un sinònim de ser bo, mentre que qualsevol amb poder o diners és sols per aquest fet ja sospitós. En el fons del fons la venjança es confon amb l'enveja, aquest esport de dubtosa conveniència per a l'envejós i per a l'envejat on la puntual satisfacció de veure caure un ric és superior a qualsevol plaer material que el diner pagui, però on el paisatge devastat que exercir-la ens deixa s'assembla al d'un incendi: un instant per destruir, dècades per a la reconstrucció.

La reconstrucció moral de Catalunya després del linxament produït en la comissió sobre el cas Pujol durarà molt; ja poden començar a intuir, els dirigents de les associacions que diuen aplegar la societat civil, per què sembla que està tot tan estancat: ens hem vist al mirall a través del Parlament i crec que intuïm que no ens hem agradat gaire; el tret ha sortit per la culata, perquè no és “la família” qui pitjor ha quedat.