Família, bàsica
Ara gaudim de “llibertat negativa”: estem protegits d'ingerències externes que bloquegin o capgirin el propi projecte de vida personal. Fem el que volem, vivim en un entorn “absent de coacció”. John Stuart Mill –pensador que entra enguany a la Selectivitat– ho va defensar ja a mitjan del s. XIX. Aquestes vacances de Pasqua, com havia promès als meus alumnes, n'he visitat la tomba, a Avinyó. Mill va restar a la Provença després de la mort de la seva estimada Harriet, de qui s'havia enamorat sent ella una dona ja casada i respectant ambdós el compromís familiar que els separava fins al traspàs del primer marit. Pensa Mill que la llibertat és condició per a desenvolupar la individualitat i per aconseguir així la felicitat, i només pot ser limitada pel dany que es faci a d'altri. Aquest és el plantejament dominant en la manera de tractar ara els temes públics i privats: cadascú viu com vol, sense paternalismes ni moralismes. Ara bé, Mill va respectar l'estructura victoriana de la família, pròpia del seu temps.
¿Què caracteritza una “família”? Avui rebré de totes bandes. Massa sentiments i interessos defensen amb energia posicions irreconciliables: l'alliberament sexual, els catòlics, certs feminismes radicals, conservadors, etc. D'entrada, és obvi que hi ha “modalitats” de famílies.
Anomenem “bàsic” allò que és “essencial o fonamental”, però també allò “mínim”: un cotxe sense “extres”, un color primari, l'haver estudiat només l'EGB o un tipus de renda. La “renda bàsica universal” són “diners rebuts” només per ser resident d'un estat (...), amb independència d'altres possibles fonts d'ingressos i sense importar amb qui es convisqui”. Molts la defensen: faria una societat segura, amb més autonomia personal i realment lliure. Allò “bàsic” és suggeridor. Segons com us atureu a la coma del títol de l'article, n'obtenim sentits: a) amb pausa, diu que a tots ens cal una família, ja sigui la pròpia o bé –tot i l'abstracció– la “gran família humana”. La família sempre és una prioritat: els humans som animals “incomplets” o “prematurs”, que no subsistim aïllats. Aquesta indefensió genera dependència de parentiu i una progressiva socialització. Cal la xarxa familiar per quan falla la salut, es vol plorar o riure... Ho assumim.
D'altra banda, b) sense pausa, ens interpel·la sobre la seva “configuració bàsica”, mínima. Ara veiem arreu llars monoparentals, o amb dues mares o pares, o amb més d'una esposa, o en amplis grups patriarcals, etc. Alguns alumnes meus, de l'àmbit de la immigració i en situació econòmica dèbil, somien estudiar a Brussel·les o Estrasburg, on tenen un parent que se'n surt: la família té –i seguirà adquirint– múltiples formes. La família és un dret i és un projecte (Drets Humans, 16.3), però ¿quina n'és la forma bàsica? ¿Només és un “grup de persones adultes lligades per nexes de parentiu, que assumeixen la responsabilitat dels fills”?
El fet de fundar una família amb algú de qui t'has enamorat no és experiència global. Els matrimonis concertats són encara habituals i basar la relació de parella en l'amor romàntic s'ha generalitzat aquí fa pocs decennis; en moltes cultures, mai ha existit. L'element clau és el compromís que s'adquireix, que va més enllà de l'enamorament o de l'amistat: per això els fills més trapelles es cuiden dels pares o una parella d'avis atrotinats es mimen amb delicadeses d'enamorats.
S'ha estès a Occident una desconstrucció de la família basada en el matrimoni, alterant que “homes i dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família” (Drets Humans, 16.1). Casar-se “ja no és el que era”, sento dir.
Els qui hem sobreviscut a l'adolescència sabem què és estar enamorat: un sentiment humà universal. Es desitja viure una relació personal i sexual plena i, potser, casar-se i formar una família. Es tracta d'un compromís que, de fet, també vincularà un grup més ampli de persones: pares, germans, germanes i altres familiars es converteixen en parents. En la forma bàsica hi són presents la complementarietat sexual i el projecte vital, no només desig i sentiment. Així, qualsevol “extra” sobre la “configuració bàsica” ha de ser-hi compatible. Com Mill proclamava, no som ningú per jutjar les conductes personals mentre no atemptin contra ningú altre. ¿O és que hi atempten?
