Mayweather vs. Pacquiao

L'anomenat combat del segle (Mayweather vs. Pacquiao; Las Vegas, 2 de maig) és un bon exemple per constatar que hi ha una distància significativa entre Catalunya i la resta del món. No n'estic del tot segur sobre si es tracta d'una distància positiva o negativa. Però hi ha quelcom que ens allunya de la mitjana global, si més no pel que fa als interessos generals que tenen a veure amb les formes de vida. És un fenomen observable en altres àmbits, si bé en aquest cas es concreta en l'esport de la boxa. Vaja, que alguna explicació ha de tenir el fet que 150 països (sobre un total de dos-cents països reconeguts al món) hagin adquirit els drets televisius de l'efemèride, mentre que l'espai de comunicació català no s'immuti o ho faci més que discretament.

Recordo que, de petit, havia acompanyat el meu pare en un parell d'ocasions al Price. Era a finals de la dècada dels seixanta. Vist des de la perspectiva actual, en què els pares acompanyen els seus fills als parcs temàtics o als parcs infantils, és del tot segur que l'anada a una sala amb un quadrilàter central on dos combatents s'enfronten utilitzant els punys no es deu considerar políticament correcte. Però aleshores era un fet corrent i social. Res a veure amb la violència implícita i explícita dels jocs de guerra de les consoles actuals, amb què els nens d'avui juguen des de la solitud de l'habitació per a millor alliberament dels pares.

L'enderroc del Price, a l'inici de la dècada dels setanta, i l'adquisició del solar (curiosament) per la immobiliària Núñez y Navarro, van tenir lloc amb pocs anys de diferència a l'ampliació del Camp Nou, a l'inici de la dècada dels vuitanta, amb Josep Lluís Núñez ja de president del club. Enderrocar el Price i remodelar l'estadi: tot un símbol! La passió pel futbol havia substituït la passió per la boxa. Però no només era la sala Price, el seguiment de la boxa a Catalunya durant el franquisme va coincidir amb l'entrada en escena dels primers televisors, en blanc i negre, a les cases. I amb les retransmissions dels combats que omplien els bars, de la mateixa manera que ara es fa amb els partits de futbol. Leo Messi es deia Cassius Clay; Aduritz es deia Urtain. El knockout era el cinc a zero.

Que ningú es pensi que l'afecció per la boxa a Catalunya és un fet associat al franquisme. Totalment al contrari. El franquisme va liquidar (literalment) els boxadors catalans. Cal llegir els treballs publicats per Joaquim Roglan (Combat a mort. Gironès i els perseguits pel franquisme) i Juli Lorente (Història de la boxa catalana), per (re)descobrir que la boxa va entrar per Catalunya, a l'inici del segle XX, a la península Ibèrica; que diversos boxejadors catalans van arribar a campions d'Europa; que alguns van ingressar a la Policia de la Generalitat i van fer la funció d'escortes del president i dels consellers; i que molts d'aquests van ser cruelment torturats, van ser executats (com és el cas de Carles Flix, l'any 1939 al Camp de la Bota) o es van haver d'exiliar.

En menys d'un segle, la caiguda de la boxa a Catalunya és una evidència. A nivell “amateur” es manté una certa activitat. A nivell professional, es voreja l'extinció. Res a veure amb la popularitat de què aquest esport va gaudir no només a Catalunya, sinó en tot l'àmbit dels Països Catalans. Escriptors reconeguts havien tractat la boxa en els seus textos literaris, de Josep Maria de Sagarra a Nèstor Luján. I també, en l'actualitat, Ferran Torrent, que no només ha inclòs la boxa en la trama de la seva producció literària i periodística sinó que, ell mateix, va ser El tigre de Sedaví.

Del combat del segle (Mayweather vs. Pacquiao) n'hem parlat i en parlarem aquests dies, més que res per no semblar extraterrestres del tot. Demà explicarem qui ha guanyat i qui ha perdut quan ahir no sabíem que Mayweather i Pacquiao existien. Tant és. També hem oblidat que la boxa ha funcionat durant algunes dècades de la nostra història moderna com a eina de socialització, o ignorem que a les col·leccions de cromos hi sortien les imatges dels nostres boxejadors.