Ens agradaria un islam inodor, incolor, imperceptible. Que no es veiés, que no fes nosa. Que no fes mal. Aquest islam el tenim, però no el sabem percebre. El que ens cal eradicar són els terroristes, no els creients. L'enemic no és l'islam (que vol dir pau!), sinó la seva instrumentalització, deformació.

Marc Marginedas, enviat especial a zones de conflicte del diari El Periódico, creu que els periodistes que informem sobre seguretat, interior, religió... hem de llegir més l'Alcorà, formar-nos. Té tota la raó. La visió que vostè té de l'islam és probable que li vingui per articles, pel·lícules, notícies... i no pas per la Fàtima que treballa amb vostè o en Mohammed que va a l'escola amb el seu fill. Tenim un islam vicari, matisat, mediatitzat. No sabem, ni ens interessa, l'islam del carrer. I ens quedem amb la caricatura, tot i que caricatura és una paraula delicada, en aquests temes. No passa el mateix amb l'Església catòlica, que a les nostres latituds hem tingut més a mà. Qui més qui menys coneix els catòlics, o fins i tot ho és, encara que no li agradi. El bateig deixa empremta.

Marc Marginedas, que ha estat a Girona en una taula rodona sobre llibertat d'expressió i religió, defensa que es fomenti la tolerància i el coneixement d'una religió que segons les previsions a partir del 2050 s'igualarà amb el cristianisme i el 2070 podria ser la majoritària. La globalització ha portat a col·lisions entre valors europeus com ara els drets humans, la situació de la dona i la blasfèmia i ha fet que es posin altre cop sobre la taula en les discussions amb l'islam.

La qüestió de la blasfèmia resta oberta. A Europa només hi ha Alemanya, Grècia i França (Alsàcia) que la recullin com a delicte. Per què encara hi ha aquestes legislacions es pot entendre històricament. Ara bé, continuar mantenint un delicte que, avui dia, només és una petició de les faccions més radicals de l'islam, potser no convé. Per Marginedas està clar: “És un delicte que no es pot recollir en cap legislació europea, on ja és una etapa superada.” I tornar-ho a instaurar seria anar enrere.

Que no tinguem delicte de blasfèmia no equival al fet que les religions no se sentin ofeses. Les religions com a tals ni s'ofenen ni es deixen d'ofendre, perquè en abstracte no existeixen. L'islam no s'ofèn. Els musulmans, sí. El catolicisme no s'ofèn. Els catòlics, sí. El periodisme, que és un exercici de responsabilitat, a vegades és poc empàtic. També els dibuixants, ninotaires i caricaturistes hi tenen el seu paper. Marginedas, que sap per experiència què és despertar la ira dels més radicals, demana empatia. Cal posar-se a la pell de l'altre. Si saps que un dibuix o una informació pot fer mal, pensa-t'ho. “A nosaltres ens faria mal la gent trepitjant la senyera, seria una falta de respecte. Hem d'entendre que fer una caricatura del profeta Mahoma pot ser dolorós per a un creient musulmà, i per tant cal que ens posem a la seva pell. Pensar-hi.”

Si parlem massa d'Estat Islàmic, acabem fent de corretja de transmissió i ajudem al fet que captin nous adeptes. Però no parlar-ne és suïcida i no respon als criteris de dret de la informació. La tensió entre informar i alimentar la propaganda és làbil. Savis consells de qui ha vist el terror cara a cara.

Repetim-ho per si no queda clar: la gran majoria de musulmans condemnen sense pal·liatius la violència. Equiparar terrorisme amb islam és una fal·làcia. Els musulmans són persones poc preocupades per la teologia però sí pel dret i els costums: la seva vida es regeix per unes lleis que deixen clar –claríssim– que fer mal no està permès. Matar, encara menys, naturalment.