Opinió

LA GALERIA

El pregó i el silenci

El pregó resultà un cant entusiasta, reivindicatiu i sincer a la nostra dansa nacional, que els Mauné han portat sempre dins de l'ànima

Si l'enyorat Florenci Mauné hagués pogut veure i escoltar la seva filla Montserrat al balcó de l'ajuntament de Figueres fent el pregó de Fires, segur que s'hauria entusiasmat. També entusiasmaren molta gent el missatge, l'accent i el coratge que hi posà la pregonera, quan demanava: “La sardana la volem present en la vida figuerenca, la volem com avui a la festa major i en plafons a les entrades de la vila. La volem els divendres d'estiu i els diumenges d'hivern; el dia de l'aplec i a les Diades, la volem present a les escoles i als instituts…” Al seu costat, allà al balcó de l'ajuntament, hi havia una altra sardanista entusiasta integral i lluitadora històrica que ha viscut i viu pel món sardanístic: l'amiga Emília Pla, a qui algun dia els figuerencs hauríem de reconèixer oficialment la feina.

El pregó resultà un cant entusiasta, reivindicatiu i sincer a la nostra dansa nacional, que la Montserrat i tota la nissaga dels Mauné han portat sempre dins l'ànima. El seu pare Florenci va fer molt per la sardana, i ho va fer des de la discreció, des del que en podríem dir el silenci, un silenci efectiu i prolífic. Qui no el coneixia no podia ni imaginar que sota aquell aspecte tan normal, llis i senzill s'hi amagava un geni. Un geni que també feia uns arranjaments musicals increïbles, com la Suite del Trencanous, de Txaikovski, El carnaval dels animals,Fedora, Sanson i Dalila, de Saint-Saëns, obres de Verdi, el Carnaval de Venècia, les Danses Fantàstiques, de Turina, etc.

La seva filla Montserrat té un web extensíssim sobre l'obra del seu pare, en què treballa quasi cada dia i on explica la seva carrera musical, de l'Antiga Pep a la Costa Brava, per acabar amb el famós conjunt Mauné i els seus Dinàmics, que tant van fer ballar tothom, a l'Empordà i arreu. Sí, hauria estat content el gran Florenci Mauné si hagués sentit la pregonera d'enguany de les Fires de la Santa Creu. No hauria saltat d'alegria, perquè no era el seu tarannà; n'hauria gaudit en silenci. El silenci de Florenci Mauné era com una pantalla blanca sobre la qual es pot projectar la pel·lícula de la vida per veure-la amb nitidesa. Si la projectéssim sobre una paret plena de quadres, de llibres i d'objectes amb fressa de fons, poca cosa podríem entendre-hi. És en el silenci –penso– on s'assumeixen de manera més conscient les pròpies opcions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.