I si és un truc?

En un magnífic article recent, en aquest diari, Salvador Cot es preguntava per què la celeritat amb què Ada Colau ha arribat a l'alcaldia de Barcelona, amb molta complicitat dels mitjans i sense oposició per part de les elits econòmiques; en canvi, el moviment independentista té en contra els mitjans (feu zàping, sisplau) i sobretot unes esveradíssimes elits econòmiques que hi posen tants obstacles com poden. La facilitat amb què s'està construint Barcelona en Comú i l'extrema dificultat d'una llista unitària independentista.

És remarcable, en efecte, i millor que les enquestes, que el termòmetre per saber allà on som siguin els triomfs fàcils dels contrincants o, altrament, el nerviosisme de persones clau contra el procés. I tanmateix, jo sóc optimista, i no perquè l'esquerra tingui al seu ADN l'optimisme, sinó perquè els nostres líders polítics i socials estan obligats a entendre's. No tenen altre remei, i al capdavall ho faran. I triomfaren. Amb moltes dificultats, oposicions i joc brut, però triomfarem.

Sobretot m'estranya que hom dediqui tantes pàgines i tantes hores a dir que no estem units, que som uns brètols i que la gent està cansadíssima de tant d'embolic amb les llistes. Massa insistència, no? I també massa insistència en un suposat odi a Mas a qui, segons diuen reiteradament tertulians, columnistes i redactors, tothom vol devorar. Us recordeu què vol dir enroc? És un conegut terme del joc dels escacs en què hom arracona el rei perquè no prengui mal. Mira que si al capdavall estem vivint un enroc que als ulls dels adversaris és un desdeny! Seria una jugada mestra, no us ho sembla?

Tenim a davant un mur d'incomprensions, de gent que ens fa la traveta sense cap sentit del fair play, ambicions desmesurades de líders de segona que troben el terreny adobat, i dificultats, que són immenses, difícils de superar. Tot i això tindrem sorpreses majúscules. I seran joioses.