LA GALERIA
Un festival amb història
En plena roda de premsa amb Rudolf Nureyev, el terra de l'escenari va cedir, es va esfondrar
El festival d'estiu de Peralada ja ha complert tres dècades. L'organització em desmentiria aquesta dada, però si comptem els anys abans en què el Casino Castell de Peralada organitzava aquell Estiu Musical, ens aníriem cap a les quatre dècades. Són molts anys de festivals amb formats i etapes diferents, des dels estius musicals, passant pels concerts lírics i el ballet fins a les actuacions més plurals d'aquests darrers anys.
L'escenari, l'auditori i tot el muntatge als jardins del castell han anat canviant d'emplaçament i s'han anat perfeccionant tant en la infraestructura com en la programació i el cartell, que s'ha convertit en tot un referent. El Festival Castell de Peralada ha creat un model que funciona i que després ha estat imitat per altres esdeveniments musicals organitzats a l'aire lliure. L'alt nivell i la qualitat d'alguns dels espectacles que s'hi representen ningú els pot discutir. Només els organitzadors saben l'esforç que els suposa mantenir el festival a dalt de tot.
Les primeres actuacions musicals d'estiu, de principi dels anys vuitanta, van ser el banc de proves del que vindria després. Ja aleshores hi van desfilar grans figures.
En aquells primers anys els periodistes que hi assistien provenien bàsicament de la premsa local, després s'hi van anar incorporant els professionals més especialitzats, de la premsa espanyola i francesa, en el món de la cultura i l'espectacle. Per tal que les actuacions tinguessin més repercussió, els periodistes teníem la possibilitat d'entrevistar grans figures del món de l'espectacle, i abans o després de cada actuació s'organitzava una roda de premsa amb l'artista convidat.
Alguns recordarem sempre aquella nit de juliol del 1984, quan en plena roda de premsa amb Rudolf Nureyev el terra de l'escenari va cedir, es va esfondrar, i el ballarí es va haver arrapar als periodistes que tenia més a prop per no caure, sota les fustes trencades. Com aquesta, hi ha un munt d'anècdotes i vivències de tots aquests anys, algunes davant el públic, d'altres darrere les bambolines de Peralada. Aspectes i detalls que Inés Padrosa –que acaba de publicar la monografia Peralada, dels Quaderns de la Revista de Girona–, no ha pogut explicar i que potser algun altre escriptor o periodista un dia o altre haurà de recollir i relatar, perquè formen part de la història d'aquest festival i els seus orígens.
