Canals, independències i bombes
va desballestant i el camí cap a la precarització
de la classe mitjana sembla imparable
Els italians, d'aquests dies (especialment, enguany) en diuen el ferragosto, un moment que invita a valorar tota una sèrie de grans esdeveniments. Per exemple, que el president Al-Sisi d'Egipte inauguri el segon canal de Suez. Això sí, amb armilla antibales, no fos cas que els muslim brothers tinguessin designis de matar-lo com ja van fer amb el seu antecessor Anwar al-Sadat mentre presidia una desfilada militar. Cal tenir present que Egipte té vuitanta milions d'habitants i que vuit milions són militars o policies. És, doncs, com a obra faraònica que s'ha construït en menys d'un any, tot un símbol. Des que el cònsol de França a Barcelona, Ferdinand de Lesseps, va construir el canal de Suez i, en canvi, no va poder tirar endavant el de Panamà, se sap que el pas centreamericà és gaffe comparat amb un nou Suez que s'ha construït en un sol dels tres anys previstos. És, doncs, diuen orgullosament els egipcis, ni un desdoblament, sinó un canal nou i un gran regal d'Egipte al món. Culmina la construcció el 1869 i la nacionalització de Nasser el 1956. Un contrast ben clar amb la lentitud del canal de Panamà que va necessitar l'empenta nord-americana. Sense oblidar els entrebancs de les obres actuals confiscades a Sacyr que ja ha patit tota mena de retards i de sobrecostos per damunt del pressupost establert. Ja se sap que a la llotja del Bernabéu els Sacyr o els Castor d'ACS (empresa de Florentino Pérez) sempre incompleixen els tractes i s'embutxaquen revisions que sol pagar el contribuent. Sense recórrer a aquests mètodes de capitalisme de compares, Egipte afegirà 97 vaixells diaris més, i més grans que els actuals, tot i que avui ja circula pel canal el 7% del comerç mundial. Per als xinesos i per al port del Pireu és una gran oportunitat que potser per problemes interns desplaçarà una part del trànsit al port de Barcelona.
No tot és, però, de color de rosa en el rerefons d'aquest panorama. La Maersk de Dinamarca, primera naviliera del món, avisa que la retracció de les compres de matèries primeres de la Xina i la UE en els països emergents frena la continuïtat del creixement del tràfic mundial. Ho diu l'empresa que mou el 15% de totes les mercaderies que circulen pel món. I un directiu del canal de Panamà ho ha expressat dient que el futur pinta kaputt. En canvi, on hi ha els motius per a l'optimisme és a Singapur, la ciutat estat que celebra el seu 50è aniversari. En efecte, el país celebra la seva independència que en tan sols mig segle li ha permès de dur a terme una història d'èxit que no té precedents i un procés que va iniciar i dur a terme el fundador i pare de la independència, Lee Kuan Yew. Segurament no hi ha al món cap exemple més d'assolir una transformació i un progrés econòmic tan ràpid. Havent triomfat gràcies a la independència, queda ara per veure si una mica més d'obertura del sistema polític podrà permetre que continuï un procés que d'altres triguen segles a aconseguir. Seria bo també que veïns com ara Malàisia seguissin aquest exemple: per molts anys! Caldrà recordar també que ara fa 70 anys es van llançar les bombes atòmiques d'Hiroshima i Nagasaki. Serem capaços de no tornar a bombardejar ningú amb bombes nuclears? Els cinc primers països que van tenir accés a aquestes armes són de fiar, però la proliferació actual fa témer que no tindrien l'autocontrol necessari els propers 70 anys. I mentrestant, les desigualtats creixen i l'estat del benestar es va desballestant i el camí cap a la precarització de la classe mitjana sembla imparable. En realitat, el World Economic Forum del 1914 hauria estat ben il·lustratiu. De fet, un president com Woodrow Wilson ja va avisar que hi havia el perill d'una gran desigualtat i que s'escanyés massa les classes mitjanes. I no hi ha més cera que la que crema quan necessitem un capitalisme en què la cobdícia i el tràfic d'influències corruptes no ho siguin tot ni justifiquin l'abús dels poderosos.
