El 30 d'agost publica vostè a El País una carta oberta als catalans. Contestar per un ciutadà sense rellevància i experiència política, com jo, a un dels millors presidents de govern que ha tingut Espanya al segle XX és una desproporció. Serveixi aquesta afirmació d'excusa de la decisió, les raons d'aquesta estan contingudes a la mateixa resposta.

1) “... se empiezan a oir voces de rechazo a los que no tienen ‘pedigrí' catalán... se sienten hoy agobiados porque se está limitando su libertad para expresar su repudio a esta aventura...”

A Catalunya els partidaris de la independència tenen un suport al voltant del 50%. Els dos diaris de més tirada no són defensors de la independència. Els contraris a la independència afirmen que el procés pot trencar la societat catalana. Aquests fets i aquestes afirmacions són incompatibles amb una “pressió” que “agobia” els ciutadans. L'afirmació és falsa o almenys molt exagerada. A Madrid l'opinió és molt més unànime en contra de la voluntat de decidir dels catalans, no és més cert que s'acusa els catalans d'un problema que afecta més els espanyols?

2) “... ¿Imaginan un Consejo Europeo de 150 o 200 miembros en la ya difícil gobernanza de la Unión?...”

Algú pensa que la voluntat d'autogovern de Catalunya és compartida per totes les comunitats autònomes, departaments o províncies dels estats membres? No hem quedat que aquesta és una voluntat singular de Catalunya? I, si ho és, d'on surten els 200 nous estats membres? L'exageració en les afirmacions invalida la seva validesa especialment quan es passa del que és particular al que és general.

3) “... Desconectarían de la dimensión iberoamericana... y especialmente Cataluña porque este vínculo se hace a través de España como Estado  nación.”

Com ho fan França o Itàlia o Alemanya? Per què no ho podria fer d'igual manera Catalunya? És seriosament aquest un problema o més aviat una opinió de part esbiaixada i amb marcada intencionalitat política?

4) “... ¿Cómo es posible que se quiera llevar al pueblo catalán al aislamiento, a una especie de Albania del siglo XXI?...”

La voluntat dels independentistes és clara a favor de la permanència de Catalunya a la Unió Europea per interès polític, econòmic, comercial i per continuïtat respecte de la situació actual. Són els oposats a la independència de Catalunya els que “expliquen” que això no és possible i que en tot cas Espanya s'hi oposarà. Per què s'acusa els catalans d'una voluntat que manifestament no tenen?

5) “...¿Cómo el presidente de la Generalitat va en cuarto puesto, como si necesitara una guardia pretoriana para violentar la ley? Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado...”

Quins són els paral·lelismes entre el procés català i l'arribada al poder dels feixistes o els nazis? El primer és absolutament democràtic; els darrers, produïts amb violència i intimidació. Com pot fer afirmacions tan allunyades de la realitat una persona amb indubtable cultura i experiència política i demostrat respecte per la democràcia?

6) “... No estoy de acuerdo con el inmovilismo del Gobierno de la nación... pero esta convicción... no me puede llevar a una
posición de equidistancia entre los que
se atienen a la ley y los que tratan de romperla...”

Hauria fet aquesta afirmació en el conflicte que va enfrontar el president Johnson i Martin Luther King el 1963 contra la segregació racial?

La seva carta és una petició de renúncia als catalans de la seva voluntat de decidir el seu futur sense cap aportació de solucions que puguin justificar-la. És això raonable?, es pot convèncer ningú si no se li ofereixen alternatives al que pretén? És indubtable que vostè coneix que hi ha alternatives que podrien cabre dintre de la Constitució amb mínims ajustos i permetrien, per exemple, que el finançament de Catalunya fos igual al del País Basc i per tant eliminarien el dèficit estructural que pateix Catalunya (no menys d'un 30% del pressupost de la Generalitat), que es podrien blindar competències exclusives en llengua i cultura, que es podria arribar a un pacte d'infraestructures que eliminés les carències que pateix de manera permanent Catalunya... Si ho sap, per què no ho proposa? No seria aquesta la manera més efectiva, en coherència amb la seva opinió, de resoldre el problema de Catalunya/Espanya  i que en paraules seves “...afectará a nuestro futuro y al de nuestros hijos...” i que vostè afirma que “...trato de contribuir a evitarlo...”? Aquesta declaració seva, està suportada en fets?