Lliures

Amb el 27 a tocar, paga la pena de pren­dre pers­pec­tiva: aquest diu­menge vota­rem democràtica­ment si volem ser inde­pen­dents, una fita única en la història de qual­se­vol poble. I no obs­tant, no fa tants anys, com a comu­ni­tat, aquest no era ni de bon tros el nos­tre objec­tiu. De fet, després de la mort d'en Franco, l'enorme majo­ria del país era auto­no­mista con­vençuda, i els escassíssims inde­pen­den­tis­tes eren vis­tos com una bar­reja d'excèntrics i, direc­ta­ment, ter­ro­ris­tes. Cata­lu­nya va creure en una Espa­nya autonòmica de tot cor, i hi va posar el millor de si mateixa per a fer-la fun­ci­o­nar, amb incomp­ta­bles situ­a­ci­ons en què se sacri­fi­cava el nos­tre interès directe en nom de la “gover­na­bi­li­tat” d'Espa­nya.

Però Espa­nya, amb el seu espoli cons­tant, l'inde­tu­ra­ble esforç per a liqui­dar gra­du­al­ment la nos­tra cul­tura i, per què no dir-ho, el cons­tant dego­teig de mos­tres de menys­preu, quan no direc­ta­ment d'odi, ens ha anat empe­nyent a tots, gra­du­al­ment, cap al des­encís amb l'Espa­nya autonòmica pri­mer, i, tot seguit, cap a l'única alter­na­tiva real, amb totes les difi­cul­tats que pugui tenir arri­bar-hi: la inde­pendència. És un tòpic, però no per això és menys cert: som a tocar de la inde­pendència gràcies a l'esforç cons­tant i infa­ti­ga­ble d'Espa­nya per a tor­nar-nos a tots inde­pen­den­tis­tes. En rea­li­tat, atès que aquest és el veri­ta­ble motor de la nos­tra evo­lució com a poble, hem de con­cloure que aquest estadi final estava, veri­ta­ble­ment, escrit als estels. Una mos­tra ina­pel·lable de les for­ces de la dialèctica de la història en acció.

Hem dema­nat de fer un referèndum, i no ens han dei­xat, i en comp­tes d'accep­tar de forma mese­lla la seva reso­lució, l'hem rein­ven­tat sota la forma de les ple­bis­citàries d'aquest diu­menge. I aquí cal tenir un pen­sa­ment per tants i tants patri­o­tes que ens han pre­ce­dit i que, mol­tes vega­des amb enor­mes penúries per­so­nals, han per­sis­tit tenaçment en la seva lluita, en moments en què l'espe­rança era un autèntic acte de fe, i ha estat només gràcies al seu titànic esforç que hem pogut arri­bar fins aquí sense haver sigut anor­re­ats. I aquest diu­menge podem rema­tar aquest esforç col·lec­tiu votant-nos lliu­res.

Lliu­res per atu­rar la cons­tant sag­nia econòmica que ens afe­bleix i ens priva dels bene­fi­cis del nos­tre esforç. Lliu­res per a pre­ser­var la nos­tra cul­tura i la nos­tra llen­gua. Lliu­res per a tenir millor cura de les nos­tres neces­si­tats. Lliu­res per a abo­car els nos­tres esforços a la millora de la nos­tra soci­e­tat, cadascú des de la seva par­ti­cu­lar visió del món. Lliu­res per pro­var d'era­di­car la cor­rupció en les esfe­res política i pública. Lliu­res per a millo­rar les pràcti­ques democràtiques. Lliu­res per a desen­vo­lu­par el nos­tre model par­ti­cu­lar de soci­e­tat. Lliu­res per a poten­ciar la recerca. Lliu­res per a donar suport a les nos­tres empre­ses. Lliu­res per a millo­rar les nos­tres infra­es­truc­tu­res. Lliu­res per a dei­xar de ser infants naci­o­nal­ment tute­lats per un altre estat. Lliu­res per a poder apor­tar una visió més al con­cert de les naci­ons i així enri­quir-lo. Lliu­res per a triar a quins països abo­quem la nos­tra ajuda inter­na­ci­o­nal. Lliu­res per a poder redes­co­brir sense embuts les parts de la nos­tra història que ens han sigut ocul­ta­des. Lliu­res per a poder equi­vo­car-nos amb els nos­tres errors. Lliu­res per a aga­far fer­ma­ment el timó de la nos­tra vida col·lec­tiva i diri­gir-la cap on cre­guem con­ve­ni­ent.

Final­ment. Lliu­res.

Nota: Ara no podem aflui­xar fins que hagin tan­cat les urnes. Entre­mig veu­rem enques­tes de tots colors, però només valdrà el recompte dels vots. I per a no lamen­tar qual­se­vol esforç que ens haguem estal­viat, cal mul­ti­pli­car esforços i per­se­ve­rar fins al dar­rer minut. Ara és l'hora.