Compte amb tot això

Potser em vaig perdre alguna cosa, però tinc la percepció que la nit electoral no hi va haver l'habitual intercanvi de felicitacions diplomàtiques, segurament falses, necessàries i esperades entre els vencedors i els perdedors. És normal que els altres partits donin l'enhorabona al partit que ha aconseguit més escons i que té la facultat d'iniciar el procés de constituir un govern. No en tenen ganes, segurament, no els fa cap gràcia, però ho fan, perquè aquestes convencions també fonamenten una democràcia. Em penso que només es van saludar, cordialment, els que compartien el mateix propòsit independentista, des de posicions diverses, però no pas tota la resta. No recordo cap paraula de reconeixement a Junts pel Sí, la força que indubtablement va guanyar els comicis. Ben al contrari: vam poder observar com, en un exercici de sarcasme monumental, la candidata de Ciutadans reclamava la dimissió del president de la Generalitat per haver perdut les eleccions. Aquesta tergiversació de la realitat va començar justament la nit de diumenge, quan semblava que el triomf havia anat a parar a la formació de color taronja. Els dirigents i els militants vivien en un estat d'eufòria tal que era com si ja es veiessin al pati dels Tarongers. No admetre la victòria de l'altre (que ho era i ho és, d'una manera nítida i inequívoca) va ser el primer pas per negar l'evidència. Una maniobra barroera que no fa sinó consolidar la imatge borrosa i enigmàtica de qui es presenta com a regenerador i no és sinó la crema que maquilla la dreta més radical. Com ha dit Iñaki Gabilondo, “Ciutadans no deixa de ser una versió neta i planxada del PP, polideta”. Deambula, amb una virulència formal notable, tot i les aparences, entre el factor totalitari i el rebuig populista, sense ideologia. Només acció. Sense reflexió. Només immediatesa i efervescència pàtria. Compte amb tot això.