Escriure sobre les altes capacitats intel·lectuals, així com fer-ho sobre la intel·ligència en general, és una feina molt complexa o impossible si no es vol acabar amb la simplificació. Que el tema mereix una reflexió a fons és perquè trobem diferències significatives entre el 0,1% detectat enfront del 7%, o més, existent. El debat és avui molt viu i interessant. Ho hem seguit en la premsa local. Existeixen o no les altes capacitats? Generen un conflicte emocional en aquelles persones que les tenen? Moltes de les opinions que hem sentit estan basades en anècdotes, casos concrets i experiències personals que les eleven a categoria fins a convertir-les en estereotips i prejudicis. La diversitat és una realitat complexa que no admet posicions radicals.

La nostra societat en general i el sistema educatiu en particular s'ha dotat d'instruments per respondre-hi de la manera més coherent i justa d'acord amb les pautes culturals i els principis més elementals de la pedagogia. I les altes capacitats es troben en aquest ampli ventall que representa tota la diversitat intel·lectual. Respondre a aquesta diversitat és també entendre-la i atendre-la en el marc d'un model inclusiu en què tots els alumnes puguin tenir l'oportunitat d'arribar-hi fins on les seves possibilitats els ho permetin. Per això, creure-hi o no no és una qüestió d'anar a favor o en contra de tendències o modes, ni contra opinions contràries fetes sovint des del sectarisme o la ignorància, sinó que és anar a favor d'una realitat inqüestionable com ho és la diversitat. Categoritzar-les sempre és un risc, un preu que hem de pagar. Per a la seva atenció no coneixem plantejaments segregadors i elitistes que no siguin fets des de la por, el desconeixement o la inseguretat professional. És per aquest motiu que el Departament d'Ensenyament ha respost al mandat parlamentari –democràtic, per cert– d'atendre, en igualtat de condicions que els altres nens l'alumnat d'altes capacitats i construir un model formatiu del professorat que l'atengui en les millors condicions educatives. Com a formador que he estat del Departament d'Ensenyament i també col·laborador en la redacció de les guies comparteixo l'objectiu de trencar amb l'oblit en què han estat aquests alumnes i les seves famílies durant moltes dècades. Encara hi ha molt de camí per recórrer. Calen millores en els procediments, en l'ús d'instruments, en les valoracions i en l'orientació posterior. Sobretot cal canviar les creences que es tenen sobre aquest fet diferencial. Canviar la cultura és canviar la mira-da sobre aquests alumnes.

La intel·ligència existeix? Podria ser una pregunta retòrica que donaria pas a un debat o titulars fàcils. Potser no existeix com a realitat palpable. Però què és la intel·ligència? Afirmar o negar les capacitats superiors no canvia el que aquestes són malgrat que les ignorem. Com que no sóc partidari de l'etiqueta prefereixo més descriure que conceptualitzar, definir com funcionen intel·lectualment més que explicar què són i d'entendre més que de reduir a la mínima expressió una manera de fer, de sentir i d'aprendre. Ignorar intencionadament és cometre una injustícia des d'una posició sectària i poc coherent amb la realitat. Tota la resta és comprensible i defensable, fins i tot la de creure, honestament, que aquest alumnat no existeix.

Defensar això és coherent amb el fet de creure que no existeixen els TDAH, els TEA, els dislèctics, els discapacitats, els retards mentals i d'aprenentatge, els problemes de lectura i escriptura, els TRC, els TOC, i un llarg etcètera. Posats a negar, ho podem negar quasi tot. I aleshores ens podem trobar que aquelles persones que no han trepitjat mai una aula, que no tenen cap fill intel·lectualment diferent o aquells que viuen en un món teòric ens dictin i determi-nin com hem d'entendre la realitat.