Déus amb arracada

“Aquest paio no et mereix”, t'engalta algú de franc com qui t'informa dels perills de la sobrassada. Per què hi ha gent que prova d'injectar mala sang a l'enamorat? No hi tenen res a fer, naturalment. L'enamorat viu de mirar la lluna (si és plena, millor), de rematar la cigarreta que ha deixat l'altre a mitges al cendrer, de saber que té les cames curtes, el cor valent i el serrell curt però digne. “No és bo suplicar l'amor”, t'alliçona, tirant de lema, qui no ha entès res i es creu un setciències. Entronitzem l'estimat? L'erigim com un déu? Ens passem de rosca? Més aviat és que no ens vetem, que ja hi ha prou censura al món perquè haguem de castrar-nos l'emoció. Ens expressem com podem, com sabem i com volem. Si l'enamorat està prou cec per no saber per on navega, veurà que els déus d'avui porten arracades, transiten en bicicleta i es tapen els peus amb mitjons negres de ratlles vermelles i blaves: són mortals, vivíssims però mortals, persones com tu, inspirador de tisora tatuada i somriure preciós. Les persones ens fem companyia davant d'un diari, mentre l'un llegeix i l'altre el contempla, mentre un xerra pels descosits i l'altre escolta fent veure que passa de tot. La realitat és que no t'ignora. Dies a venir et reportarà amb fidelitat allò que pensaves que li havia passat per alt. I això et farà sentir bé. D'altres temen la teva presumpta gran caiguda, “que no veus que te la fotràs?”, com si l'enamorat disposés del coeficient d'una ameba i no conegués la lletra de la cançó. La seducció del risc i el furor de la derrota. Però som gerundis, ens agrada el durant, l'ull de poll, com als orientals. No tenim un objectiu maligne, els enamorats, una meta perversa que calgui abastar peti qui peti. Som éssers còsmics, planetes totals que ens alimentem d'una mirada, d'un frec de genolls, d'una riallada simultània abans del fins aviat. Piquem pedra, sí, però ens floreixen ales i el món se'ns fa una mica més amable. Ens vénen ganes de mossegar la vida i assaborir-la mentre duri l'encanteri.