El notari del paisatge

L'Ernest Costa i Savoia (Bescanó, 1940) és un personatge extraordinari. Senzill i enciclopèdic, amable i didàctic, savi i entenedor... i un fotògraf imprescindible. El cineasta i documentalista Antoni Martí l'ha definit encertadament com a “notari del paisatge”, i no en va, ja que l'Ernest té un fabulós arxiu de prop de mig milió d'imatges on hi ha reproduïts gairebé tots els indrets naturals dels Països Catalans, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. Dissabte, després d'haver inaugurat a Quart la seva exposició Gavarres, zona d'interès etnològic, va rebre un homenatge sorpresa a la Casa de Cultura de Girona, envoltat d'amics que han compartit la seva història com a fotògraf naturalista que, a més, escriu amb un llenguatge precís i amb un vocabulari d'una riquesa indiscutible. L'historiador, advocat i amic bisbalenc Pep Matas va exercir de mestre de cerimònies glossant una figura humanística i entranyable com la de l'Ernest, sobre la qual sempre es poden afegir nous adjectius, com es va demostrar en el documental d'Antoni Martí. De l'Ernest en parlen moltes persones que el coneixen bé, com ara el naturalista Josep Maria Massip, un dels grans entesos en llops; el periodista Antoni Bassas, amb qui durant cinc anys va compartir el seu espai Paisatges al punt, a El matí de Catalunya Ràdio; el biòleg i savi Ramon Folch, i altres amics com ara el mestre David Pujol, el professor i escriptor Xavier Cortadellas, o l'editor de Gavarres, l'Àngel Madrià, que precisament recordava la mútua coneixença a principis dels anys noranta, quan l'Ernest va publicar una sèrie de dotze reportatges a la revista Presència, que aleshores jo coordinava. Amb l'Ernest tot és fàcil i pedagògic. Arran d'aquell contacte, un dia em va guiar pels entorns de Rocacorba i em va mostrar un dels seus indrets preferits, el pla de Martís i el salt d'Espolla, i vam vorejar el Fluvià. L'Ernest és d'aquelles persones que saben el nom de cada planta, de cada animal i de cada racó. En la pel·lícula biogràfica de l'Antoni Martí també destaca l'amistat de l'Ernest amb l'escriptor Enric Larruela, amb qui van compartir aventures i viatges, com ara quan van visitar la casba de Tànger, uniformats amb barretina!, i feia fotos de tot, com sempre ha fet l'Ernest, encara que sovint el sol s'ha hagut de pondre i néixer més d'una vegada per trobar la llum adequada, el marc precís.