Moltes Gabrieles

Aquests darrers dies he llegit i he vist les declaracions de la Gabriela Serra (i d'algunes de les seves companyes de la CUP) en què responen a comentaris insultants d'una manera tan impactant com intel·ligent: repetint-los amb la seva pròpia veu, escarnint els autors dels insults mitjançant la maniobra de convertir-se elles en protagonistes i subjectes en comptes d'ocupar el lloc de secundàries i objectes. Planten cara d'una manera tan efectiva que il·luminen una realitat amb la qual convivim cada dia: es tracta d'un tipus de masclisme (camuflat sota bromes “gracioses”) que pretén devaluar les dones cridant l'atenció, posant en relleu alguns trets personals als quals no s'atorga cap importància en el cas dels homes públics i que no tenen cap rellevància respecte al treball que desenvolupen. Es passa de llarg, desapareixen les seves qualitats humanes i polítiques. En les lleis i normes estem cada cop més a prop de la igualtat. Però és en la vida social, en el si de les relacions humanes i en el món de la cultura quotidiana, on fàcilment es mostren les creences enverinades, les agressions que expressen quelcom molt ancestral: el diferent criteri, la diferent manera de valorar les persones, el treball i la subjectivitat que s'aplica a homes i dones; sobretot quan elles treballen en l'àmbit del que és públic i visible, allò que circula entre tots. Aquest masclisme resulta tan familiar i quotidià que, sovint, passa desapercebut. I cal, com han fet elles, generar un cert escàndol, una dramatització per palesar que la discriminació subtil segueix present.

Conec la Gabriela Serra de fa anys. De quan dirigia Entrepobles, una ONG que treballa molt i molt bé per la justícia, la igualtat i l'entesa entre els pobles. Sé del seu seriós i antic compromís amb les persones i els drets humans, de la seva intel·ligència i entrega. M'ha alegrat veure-la compromesa ara en l'inhòspit món de la política on tanta falta fan dones valentes i rebels. Cert, ser dona no és garantia de res; la seva presència tan costosament lluitada no assegura, tota sola, avenços en els objectius ni en les males maneres de fer política. La presència de moltes dones que respongui a la que tenen en la vida real és necessària, condició sine qua non. Però tant o més ho és que elles aportin a la vida pública una altra manera de fer política. S'ha d'anar introduint un altre relat, eixamplar-ne els objectius de manera que cobreixin aspectes de la vida que han estat menystinguts fins ara. I s'ha de canviar la cultura política imperant dins i entre els partits i les institucions que obstaculitza el diàleg, estimula la competència i oblida allò que anomenem bé comú. I tot això no es pot fer sense dones que tinguin clara la seva dignitat i que lluitin per la de tota persona. Ens calen moltes Gabrieles, no solament a les dones, sinó a tota la societat.