Ensenyar Plató a Palestina

Entre la guerra i la pau hi ha una solució. Lluny de beneir les idees multiculturalistes, en què es presenten totes les cultures com a iguals i vàlides, hi ha pensadors com Carlos Fraenkel que aposten pel xoc indiscriminat de cultures. Però no de manera violenta, detall que el distancia de tesis bel·ligerants com les de Fukuyama o Hungtinton. Sense arribar a la violència, s'ha d'aprendre, diàriament, a debatre, discutir, dissentir i estar radicalment en contra de les idees dels altres. És sa. Les diferències no s'han d'amagar. I de polemitzar i barallar-se bé, se n'aprèn amb la praxi. És la cultura del debat, en paraules de Fraenkel, que sosté que tothom pot ser filòsof. Una vida amb sentit, virtuosa, és la que debat. És una existència que es pregunta, s'interroga, es qüestiona. Durant massa temps la filosofia ha estat segrestada pel que es presentava com a ments privilegiades. Molt privilegiades, però no canviaven un món en què el patiment, el conflicte i la irreflexió s'han instal·lat i es multipliquen. La ciutadania ha de filosofar i l'entorn pot millorar.

La filosofia en un món en conflicte no és inútil, explica. I no ho diu per gremialisme, sinó perquè pensa que la filosofia és un acte de reflexió crítica sobre qüestions en què dissentim, i pensa que no estar d'acord és un incentiu per repensar les pròpies conviccions més bàsiques. I ho troba atractiu i necessari. Sobretot quan en aquestes diferències s'hi inclou l'element religiós.

Resoldre el conflicte a Palestina. Encara més: s'atreveix a dir que potser amb filosofia podríem resoldre el conflicte d'Israel i Palestina. Sembla càndid, però no ho és gens, el filòsof Carlos Fraenkel, una d'aquelles patums que ens regala el CCCB amb els seus Debats i que fan que la ciutat de Barcelona recuperi ànima i múscul intel·lectual.

Fraenkel és doctor en filosofia i especialista en pensament religiós medieval. En el seu llibre Enseñar Platón en Palestina: filosofía en un mundo dividido (Ariel, 2016) s'entreté a establir una base compartida per dialogar amb cultures diferents. Està en contra de les tesis secularistes, com França, que bandegen les diferències i obliguen qui sigui religiós a deixar la seva religió a casa per ser un ciutadà. Tampoc està d'acord amb tesis multiculturalistes, que anomena de la “condescendència”, que equiparen totes les pràctiques culturals com a bones i s'evita el conflicte. La tasca de la filosofia, explica, és oferir la lògica i la semàntica per tal de permetre'ns el debat. I per això cal una predisposició que ell anomena la virtut d'estimar més la veritat que el fet de guanyar en la discussió. La filosofia, doncs, ajuda a ser productiu en les profundes diferències.

La filosofia, però, no és la panacea. No podem inferir que com més cultura filosòfica menys conflictes. Recordem la gloriosa història de la filosofia alemanya i la nefasta empremta del nazisme. Fraenkel no és un boig ingenu que vengui idees irèniques en un món en guerra. Sap que en un atac terrorista la filosofia no serveix. Però sí que intueix que abans, i després, pot ser efectiva.

La filosofia a la frontera. Filòsofs com Al-Fârâbî, Al-Ghazâlî, Maimònides o Spinoza són dissecats per Fraenkel, que se'ls endú a llocs de conflicte: membres de comunitats nadiues a la frontera entre els Estats Units i el Canadà, estudiants palestins o jueus hassidites que viuen la contradicció de no creure el que fan però que duen una vida exterior de rigor i compliment de les lleis.

Prenent el fil platònic de la virtut, Fraenkel proposa reinventar la idea dels valors i vol girar la truita. Defensa que la filosofia té l'ambició de resoldre conflictes reals, i que els problemes rauen a no haver resolt la concepció de humanitat i la confusió en l'acumulació de poder, fama, benestar i escassedat de recursos. Fraenkel proposa convertir en intel·lectualment estimulants i interessants les nostres diferències, traient la filosofia de les aules (de les aules en què per sort va entrar) i anima a anar a fons en un món que prefereix, tan sovint, passar de puntetes pels temes candents.

Preguntes com l'existència de Déu, si val la pena ser just i pietós, si la violència té justificació o com hem d'actuar amb el llegat colonial són preguntes que reclamen una resposta. S'agraeix que d'un saber titllat d'inútil apareguin algunes de les solucions més útils que apuntin a vies que fugin de la radicalitat del kalàixnikov i de la inconsciència superficial de l'aquí-no-passa-res.