Com poden ser tan llords

Escriure és com nete­jar el terra. Segu­ra­ment per això jo no sóc alcalde, ja m'ho diu ma filla. Però és que et tro­bes la rea­li­tat feta una por­que­ria i el pri­mer que et surt és fer una pas­sada d'ora­ci­ons sim­ples. Sub­jecte, verb i pre­di­cat, com et van ense­nyar a casa. Però així només surt la brutícia més super­fi­cial. Lla­vors hi afe­gei­xes alguna sub­or­di­nada, i la pas­ses amb ener­gia sobre la ronya. Però mai no és sufi­ci­ent: la cor­rupció, per molt que miris de dis­si­mu­lar-la amb el pal de fre­gar ben sucat en fra­ses de rela­tiu, l'únic que fa és escam­par-se més i més pel pis.

Lla­vors t'arre­man­gues i hi poses adjec­tius. Amb compte, perquè si et pas­ses des­te­nyei­xen. I si convé hi bar­re­ges algun adverbi: poquets, que alguns són cor­ro­sius i fan malbé les llo­ses, espe­ci­al­ment (amb perdó) els que aca­ben en ment. Si després d'unes quan­tes pas­sa­des la merda encara hi és, com sol pas­sar, lla­vors cal ras­car i ras­car amb força, un cop i un altre, paraula rere paraula, men­tre et pre­gun­tes com és que els senyo­rets poden arri­bar a ser tan llords i si casa seva la tenen igual de mar­rana. El més curiós de tot és que, com més t'acos­tes a la part noble de l'immo­ble, més dita­des hi tro­bes. Hi són per les parets, per les adju­di­ca­ci­ons d'obres, per les por­tes giratòries i pels con­sells d'admi­nis­tració amb seient a la llotja del DOGC o del BOE. Un des­as­tre.

Però a mi el que més fàstic em fa és la brutícia que no es veu a sim­ple vista però que si hi pas­ses un dit te'l deixa ben negre. És com si hi fos des de fa segles sense que ningú no gosi pas­sar-hi un drap a fons: les taques d'eli­tisme bar­re­jat amb estu­pi­desa, l'homofòbia, el fana­tisme religiós, l'odi a la democràcia i la des­con­fiança en aquell que pensa o actua dife­rent, el mas­clisme que redu­eix les dones a ger­ros deco­ra­tius i els homes a orga­nis­mes uni­la­te­rals amb l'ambició de poder com a únic motor vital, ja sigui un ascens a tre­pa­dor sènior, un des­patx de direc­tor exe­cu­tiu o una regi­do­ria del PP a Pala­folls.

Bé, ja em dis­pen­sa­ran els senyors tanta xer­ra­meca. Parlo massa, ja m'ho diu ma filla. Però a ser­vi­dor li agrada anar dient men­tre fa la neteja. Ara la columna ja està pràcti­ca­ment redac­tada i neta. Si us plau, mirin de no tre­pit­jar les parau­les humi­des, no fos cas que rellis­ques­sin. Pas­sin pels subs­tan­tius, que s'asse­quen abans. En fi, quina vida.