Europa viu moments de por, inseguretat i descoordinació. La resposta als atemptats gihadistes és gairebé ritual. Les emocions, les flors, els minuts de silenci, les declaracions en contra del terror, són unànimes a totes les institucions públiques. El caps d'estat i de govern es reuneixen per prendre decisions contundents que després no s'acaben complint.

Les emocions davant d'una desgràcia terrible són humanes i inqüestionables. Però combatre el terrorisme només amb gestos emocionals és una carta perdedora. Suposo que els que maten a tort i a dret a les capitals europees se'n riuen de les reaccions ciutadanes. En tot cas, no en fan cap cas. Potser és el que busquen per sembrar la indignació en societats colpides per bombes absurdes i per fomentar un sentiment islamofòbic que va acaparant el debat polític i que es manifesta en els resultats electorals cada cop que s'obren les urnes. Els estats en particular i la Unió Europea en el seu conjunt han de protegir la seguretat dels ciutadans. No només amb emocions sinó amb mesures pràctiques que van des de compartir totes les dades d'intel·ligència, coordinació política i judicial, i controlar amb els mitjans necessaris les fronteres exteriors.

Totes aquestes qüestions s'han debatut a bastament en nombroses cimeres europees. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, deia dimecres que moltes decisions adoptades oficialment no s'havien implementat per molts governs de la Unió Europea. No s'ha fet per qüestions de naturalesa política o per falta de recursos. Les polítiques europees o les de qualsevol estat o nació s'han d'acompanyar de les corresponents partides pressupostàries.

No sóc dels que pensen que l'Europa que ha estat un element de convivència, de drets i deures, de progrés i estabilitat durant setanta anys ha entrat en un període crepuscular amb el perill de tornar a les confrontacions entre estats, com ha estat gairebé la norma en els últims segles.

S'han viscut temps pitjors. En la primera meitat del segle passat es van incubar dues guerres mundials i altres conflictes locals i no menys dolorosos com la guerra civil espanyola, deportacions massives de grecs de Turquia, d'ucraïnesos a l'interior de la Unió Soviètica i d'alemanys al seu país en acabar la Segona Guerra Mundial. L'anarquisme de finals del segle XIX i començaments dels XX va segar la vida de reis, presidents de govern i líders polítics. Fa dos anys recordàvem l'assassinat del líder socialista francès Jean Jaurès, tres dies després que comencés la Gran Guerra a la qual ell es va oposar enèrgicament. Europa es va deixar portar per les polítiques dels estats nació, per les ideologies totalitàries i per la lluita per la supremacia d'Anglaterra, França, Alemanya i, també, de Rússia. Avui no hi ha exèrcits que galopin a les portes d'Europa per tal de conquerir-la i dominar-la. Hi ha grups organitzats que colpegen quan poden els centres més emblemàtics d'Europa i causen la mort indiscriminada de ciutadans. A començaments de l'actual segle era Al Qaeda la que atacava els Estats Units i també Europa. La reacció occidental fou fulminant. Primer enderrocant el règim dels talibans a l'Afganistan, amb l'acord unànime de la comunitat internacional, i després envaint Iraq per la voluntat expressa de George W. Bush i dels que li donaren suport. La fotografia de les Açores és l'evidència d'aquell error. Però a aquestes altures és una temeritat justificar els atemptats a les ciutats europees per les equivocacions comeses a partir de 2003. La UE i els seus estats membres han de defensar la seguretat de les persones que viuen a qualsevol indret europeu.

El primer ministre francès, Manuel Valls, digué el dilluns passat que “estem en guerra i patim des de fa mesos les conseqüències d'actes de guerra”. Si és així s'ha d'actuar com fan les societats atacades per forces que vénen de fora o que conviuen en el seu interior. L'anomenat Estat Islàmic és bombardejat constantment per Gran Bretanya, França, Estats Units, Rússia, Israel i Aràbia Saudita. Són bombes que cauen sobre les difuses noves fronteres o simplement sobre Síria, que avui és l'epicentre de les fugides massives de refugiats que es juguen la vida per arribar a Europa perquè si es queden allà on són corren més perill que arriscant-se a les parets, fronteres i tanques que troben per abandonar les illes gregues.

Europa ha de sortir de les seves contradiccions internes i externes. Ha de construir una coalició internacional per combatre el terrorisme que està enverinant la convivència a molts indrets de la Unió. Ha d'evitar una nova i perniciosa forma de totalitarisme que volen imposar els que només parlen el llenguatge de la violència i les bombes.