Dos congressos a la vista

L'acce­le­ració inde­pen­den­tista, encapçalada per una CDC mutant, havia d'acon­se­guir que aquesta s'imposés sobre l'ascens per­sis­tent d'ERC. I també que, degu­da­ment reba­te­jada, acon­seguís esqui­var, almenys en part, l'allau judi­cial que amenaçava de col­gar el par­tit i la nis­saga que, per bé i per mal, l'havia lide­rat. Els resul­tats, però, posen de mani­fest el fracàs d'aque­lles inten­ci­ons, perquè ERC con­ti­nua pujant al galop men­tre que CDC va cap avall, com posava de mani­fest la pri­mera collita elec­to­ral en què els dos par­tits ana­ven per sepa­rat (20-D): CDC bai­xava de 16 a 8 dipu­tats i ERC pujava de 3 a 9. És a dir, que la curta i sacro­santa “uni­tat” de Junts pel Sí havia ser­vit perquè CDC anés a collibè d'ERC.

I és que l'estratègia de l'acce­le­ració inde­pen­den­tista ha produït una forta pola­rit­zació de la política cata­lana, quan no de la soci­e­tat cata­lana, amb l'ensor­ra­ment dels par­tits que fins ara havien exer­cit la cen­tra­li­tat naci­o­nal, CDC i PSC, i amb la poten­ci­ació dels extrems, ERC-CUP i Ciu­ta­dans (ara, pri­mera força de l'opo­sició al Par­la­ment!), amb el greu risc que això com­porta –i que ja s'observa en alguns ambi­ents– de regressió en la uni­tat civil del nos­tre poble.

No vull dir que no hi hagués altres cau­ses pode­ro­ses que hi con­tribuïssin: la mateixa crisi Cata­lu­nya/Espa­nya, després d'una llarguíssima con­se­cució de fets insu­por­ta­bles, que atemp­ta­ven con­tra la més ele­men­tal dig­ni­tat dels cata­lans; l'enor­mi­tat de la crisi econòmica i social, amb el cinisme pre­po­tent que reve­lava, les cru­els tragèdies huma­nes que produïa i la con­següent des­con­fiança en la política; l'ensul­si­ada de la “ter­cera via” soci­al­demòcrata; i la crisi de la política con­ven­ci­o­nal, qüesti­o­nada per una ciu­ta­da­nia més infor­mada i exi­gent que mai i sota el pes de la gran mer­de­rada emer­gent.

Cert. Però no és menys cert que, a Cata­lu­nya, els efec­tes polítics han estat molt supe­ri­ors que a Espa­nya. I l'única diferència que ho explica és l'acce­le­ració inde­pen­den­tista, conduïda des del propi govern i des dels mit­jans al seu abast. Hau­ria estat igual­ment via­ble cana­lit­zar la gene­ral indig­nació, l'immens i noble cabal popu­lar, cap a una acce­le­ració cata­la­nista plu­ral i unitària, pot­ser sobre la base del “dret a deci­dir” (abans de gra­pe­jar-lo massa) o d'uns “punts” com­par­tits com vam fer amb la vella Assem­blea de Cata­lu­nya. El país hau­ria pogut comp­tar amb la força del seu 80% i hau­ria pogut evi­tar el pre­do­mini dels extrems, que no fan nació sinó que la dis­gre­guen.

Com ens en podrem sor­tir? No veig que les coses pin­tin gens bé en el pla espa­nyol. Si, com sem­bla, al juny no es dóna una cor­re­lació de for­ces que obri el diàleg i la nego­ci­ació, ens hi podem esgo­tar. El pro­ces­sisme, l'eter­nit­zació del famós “procés”, no porta enlloc. Millor dit, pot resul­tar un excel·lent modus vivendi polític per a uns quants, en un país frus­trat i reduït a una sola, trista i min­vant dimensió “patriòtica” que deixa fora, boi­co­teja i dis­fressa –perquè “no toca”– la con­fron­tació dreta/esquerra i, amb ella, el neguit, el pati­ment, l'espe­rança de molta gent, ali­e­nant-la d'un pro­jecte naci­o­nal que només pot ser si és comú, si neix del batec social. Hau­rem de con­ti­nuar gaire temps més en el miratge inde­pen­den­tista que no porta enlloc?

Depèn de les for­ces polítiques capa­ces d'arti­cu­lar la cen­tra­li­tat naci­o­nal, aquest espai que omplien CDC i PSC. I que només podran omplir de nou degu­da­ment repen­sa­des i replan­te­ja­des, degu­da­ment posa­des al dia. CDC ve anun­ci­ant a so de bombo i pla­te­rets el seu “congrés de refun­dació”. Serà per eter­nit­zar el pro­ces­sisme que tan ruïnós li està resul­tant i que tanta divisió pot aca­bar pro­duint? O serà per recons­truir la cen­tra­li­tat naci­o­nal i arti­cu­lar la veri­ta­ble uni­tat, la que suma la plu­ra­li­tat del cata­la­nisme i ens dóna la màxima força com a nació? També el PSC està pre­pa­rant el seu “congrés obert”, que hau­ria d'inau­gu­rar un procés real i tran­quil d'actu­a­lit­zació i d'eixam­pla­ment, un nou capítol de la “uni­tat soci­a­lista”, de la idi­o­sincràtica con­se­cució d'agre­ga­ci­ons que l'ha anat pas­tant des de 1945. Ara, amb la incor­po­ració d'efec­tius de les velles i noves esquer­res cata­la­nes que coin­ci­dei­xin en la volun­tat refor­ma­dora i en l'espe­rit lli­ber­tari del soci­a­lisme democràtic, en la seva vocació fun­da­ci­o­nal de gran par­tit naci­o­nal, capaç de gover­nar Cata­lu­nya, de fer-ne un pro­jecte trans­for­ma­dor, capaç d'iden­ti­fi­car la immensa majo­ria del país i de garan­tir així la uni­tat del poble i el futur de la nació.