La 24/2015

Va irrompre a l'estiu, amb les calorades, va superar les depressions de tardor i també el fred hivernant més del que molts hauríem volgut i ha mort a finals d'abril, segurament per allò del mes més cruel. La llei de mesures urgents per fer front a l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica, és (o era) una llei que no només dignificava el Parlament català sinó també el propi sistema polític. Tenim, ja ho sabem, una democràcia desmaiada i trista, enaigada com aquells nens pàl·lids i magres de la nostra infància, que no aconsegueix defensar els veritables interessos col·lectius, que no només es doblega contínuament davant dels poders econòmics sinó que, a més, sovint n'és la seva humil servidora. Però aquesta era una llei profundament democràtica; que havia sorgit d'una ILP, que havia tingut el suport de més de 140.000 signatures i que al Parlament va ser aprovada per unanimitat. Una llei que situava el drama de la crisi al lloc de les nostres prioritats que realment hauria d'ocupar, que donava sentit a la política, esperança als que més cruelment han patit l'impacte d'aquest capitalisme que definim com senil però que en la senilitat manté la seva enorme capacitat destructora i que, a més, era un instrument valuosíssim en mans de les administracions locals. O com a mínim de les que es senten interpel·lades per les angúnies dels seus administrats. Els esperits més fatalistes ja ho veien a venir. Com pot ser que una llei obligui els grans tenidors a cedir els habitatges que han tingut tancats durant més de dos anys? Com pot ser que, a més, es fixi un lloguer social? Com pot ser que les grans empreses de serveis no puguin suspendre el subministraments sense un informe previ dels serveis socials? On s'ha vist! Ni que haguéssim rescatat els bancs i les seves promocions immobiliàries amb recursos públics! La setmana passada, una activista de la PAH deia que encara quedava la possibilitat de sancionar les entitats que mantinguessin pisos buits. Ara ja no. El tribut propi de la Generalitat sobre habitatges desocupats també ha estat suspès. Una carnisseria del TC induïda pel gloriós govern central per garantir la igualtat dels espanyols, que hauria de desencadenar corredisses per deixar de ser-ne. Però més que contemplar la 24/2015 amb nostàlgia, ho hauríem de fer com una experiència modèlica i simbòlica de democràcia perfectament recuperable. Com una llei que ara que se'n parla, lamenten i enyoren fins i tot els que no l'aplicaven quan es podia. I no cal deprimir-se per les crueltats d'abril perquè el poeta, de fet, invocava les boges i desesperades ganes de viure que esclaten a totes les primaveres.