No patim, però fan patir

És a dir, i resumint, estem segurs que el govern i els grups que tenen la majoria al Parlament van treballant ferms en el camí traçat cap a la independència –pel que arribem a saber i pel que ens diuen públicament– però, per altra banda, les disputes soterrades –i sovint no tan amagades– entre convergents i republicans –i, de rebot, amb la CUP– ens tenen, i tenen a molta gent, amb l'ai al cor. Entre d'altres coses, perquè tothom és ben conscient de les males relacions històriques entre CDC i ERC, agreujades –i agrejades–, sobretot, arran del tripartit d'esquerres que va privar Artur Mas de ser president en dues ocasions. I de com aquestes males relacions han estat a punt d'engegar-ho tot en orris unes quantes vegades aquests darrers anys. És veritat també que en l'últim moment s'ha imposat el seny, sobretot per part dels dirigents respectius, que han sabut sobreposar els interessos del país als particulars de cada organització. Cosa de mèrit quan el que s'ha de confrontar és una maquinària de partit capficada, bàsicament, a pensar com guanyar eleccions i a superar els adversaris com sigui.

En tot cas, la bona gent independentista que no milita i que, sovint, no entén, ni vol entendre, les giragonses de la política, i menys les de partit, no es mereix espectacles d'aquest calibre. La bona gent que no ha dubtat a anar a manifestar-se a l'altra punta del país i que s'ha prestat a posar-se samarretes de tots colors i a aixecar triangles liles o grocs, mereix viure el procés amb la màxima tranquil·litat possible i no hauria de veure la més mínima esquerda en els actors que lideren el procés cap al nou estat. Els que són al govern i els que hi donen suport des de fora. Que de tremolors i d'incerteses ja en vindran prou de part de qui tots sabem. I no seran pas, segurament, petites batalletes entre partit, sinó la demostració de força de tot un estat. Seny, per tant, i fermesa i unitat. No ho espatllem ara que ho tenim tan a prop. Encara que a molts no els ho pugui semblar.