Tarannàs i tarambanes

Hi ha un tarannà, una manera de fer, que és molt difícil que canviï. Tras­passa distàncies ideològiques, pro­jec­tes polítics i nous objec­tius side­rals, és una manera de manar, de diri­gir, d'influir, de tenir poder. Una mica la de sem­pre. Tras­passa gene­ra­ci­ons. És auto­no­misme, pujo­lisme, soci­a­lisme a Bar­ce­lona, l'ordre esta­blert de tu a la Gene­ra­li­tat i jo a l'Ajun­ta­ment... Una par­ti­cu­lar endreça del món: que tot­hom girés sobre la sínia tri­ada i au. Pot­ser encara no som cons­ci­ents de com n'és, d'arre­lat, aquest model i de totes les seves remi­niscències. Des de la dècada dels 80 –i d'abans– n'hi ha exem­ples ofi­ci­als i docu­men­tats, que s'ajun­ten amb molts altres, d'ofi­ci­o­sos i vigents. Els ten­ta­cles d'unes for­mes que durant anys van ser no només accep­ta­des sinó vene­ra­des encara bellu­guen la cua i el cap. I no cal anar gaire lluny ni bus­car rivals polítics. Segu­ra­ment això no s'acaba en qua­tre dies. Segu­ra­ment depèn, més del que pen­sem, de la posició de cadascú.

També passa que, des de fora, d'oïdes tot és o molt maco o molt ter­ri­ble. Aquests dies hi ha mane­res de fer de tota la vida que s'han gua­nyat uns quants titu­lars. L'alcal­dessa de Bar­ce­lona, Ada Colau, ha pac­tat amb el PSC, de qui fins com a mínim abans d'arri­bar al govern deia pes­tes. És que pot­ser un govern amb una mino­ria asfi­xi­ant, el dia a dia d'un transatlàntic com Bar­ce­lona, és més com­plex que les pro­cla­mes elec­to­rals? És pos­si­ble. Capítol a part és la gestió soci­a­lista dels resul­tats paupèrrims (com­pa­rant-ho amb el que havien estat) a les muni­ci­pals: és al govern de les qua­tre capi­tals de província del país, amb quasi totes les pare­lles de ball pos­si­bles. I un altre exem­ple “de tota la vida”, ara que tor­nem a època elec­to­ral (si és que l'hem dei­xat mai): la pica­ba­ra­lla de l'IRPF i els glo­bus sonda con­ver­gents, amb un ull a la pre­su­mi­ble pata­cada del 26-J, cri­ti­cant ERC i les revi­si­ons d'impos­tos (mode “ep, que vindrà el papus”). El que no ha can­viat gaire són les bata­lles per manar i els neguits per si es deixa de fer-ho.